Text traduït del castellà per Ángela Cuenca. Font: De la tempestad surgieron… Relatos de la Revolución rusa, Hondarribia, Editorial Iru, 2017, pp. 15-23.
Quan el Palau d’Hivern va ser pres per les tropes revolucionàries, bolxevics, i Vladímir Ilich, que estava molt inquiet per la lentitud d’acció dels nostres caps militars, va respirar a la fi alleujat, es va llevar a l’instant el senzill maquillatge del rostre i, envoltat dels seus vells amics polítics, es va presentar en la sessió del Soviet de diputats obrers i soldats de Petrograd que esperava la culminació dels esdeveniments.
No es pot comparar amb un tro, va ser una mica més gran, veritablement impressionant: una tromba de sentiments humans va agitar la sala quan Vladímir Ilich va aparèixer en la tribuna. Es va obrir la sessió. I van ressonar de nou els vives, les aclamacions, els crits de goig… Així, impetuosa, curulla de fogós entusiasme, va transcórrer la històrica i famosa sessió.
Es va donar per fi cim a tots els assumptes i, a altes hores de la nit, ens dirigim cap al meu habitatge, per a pernoctar allí. Sopem una mica; havent sopat, vaig procurar facilitar tot el necessari per al descans de Vladímir Ilich, el qual estava excitat, però evidentment rendit de cansament. Amb prou feines, es va aconseguir convèncer-li que acceptés el meu llit, en una petita habitació independent, on tenia a la seva disposició una taula escriptori, paper, tinta i llibres.
Jo em vaig ficar al llit a l’habitació contigua, en el divan, i vaig decidir no adormir-me fins que no estigués completament segur que Vladímir Ilich dormia ja. Per a major seguretat, vaig tancar bé amb totes les claus, cadenes i forrellats les portes d’entrada i vaig muntar els revòlvers, pensant que podien irrompre en l’habitatge i detenir o matar a Vladímir Ilich, perquè era aquella la nostra primera nit, solament, i tot es podia esperar! A prevenció, vaig anotar immediatament en un paper els números que jo coneixia dels telèfons dels camarades, del Smolny, dels comitès districtuals obrers i dels sindicats, no anés a ser que se m’oblidessin amb les presses.
…Vladímir Ilich, a la seva habitació, ha apagat ja la llum elèctrica. Paro esment per a comprovar si dorm. No se sent res. Començo a agafar el son i estic a punt de quedar-me adormit, quan, de sobte, s’encén la llum a l’habitació en què es troba Vladímir Ilich. Sento que s’aixeca gairebé sense fer soroll; entreobre silenciós la porta de la meva habitació i, assegurat que jo “dormo” (vaga dir que jo estava en espelma), s’acosta cautelós, de puntetes, per a no despertar a ningú, a la taula escriptori; se senti a ella, obre el tinter i, després d’estendre uns papers, s’abisma en el treball…
Escrivia, ratllava, llegia, feia acotacions, es posava de nou a escriure; finalment, va començar, pel que sembla, a passar en net. Llostrejava ja, es percebien els grisos clars de la tardana alba tardorenca de Petrograd, quan Vladímir Ilich va apagar la llum, es va ficar al llit en el llit i es va quedar adormit.
Al matí, a l’hora d’aixecar-se, advertia a tots els de la casa que no fessin soroll, perquè Vladímir Ilich havia estat treballant tota la nit i sens dubte estaria summament cansat. De sobte, quan ningú ho esperava, va sortir de l’habitació completament vestit, enèrgic, ufanós, animós, alegre i bromista.
– Els saludo en el primer dia de la Revolució Socialista! -va dir a tots, i el seu rostre no denotava el menor cansament, com si hagués dormit magníficament, però en realitat, només havia gaudit de dues o tres hores de somni, a tot estirar, després d’una jornada de vint hores d’espantós treball. Quan tots es van reunir per a prendre el te i va sortir del quart Nadiezhda Konstantínovna -que també havia passat la nit amb nosaltres-, Vladímir Ilich va treure de la butxaca uns fulls de paper, escrites ja en net, i ens va llegir el seu famós “Decret sobre la terra”.
Ara, només fa falta promulgar-ho, donar-ho a conèixer i difondre-ho àmpliament! I que provin llavors a tornar-ho enrere! Es quedaran amb les ganes, no hi haurà cap Poder capaç de llevar aquest decret als pagesos i de retornar la terra als terratinents. Aquesta és una importantíssima conquesta de la nostra Revolució d’Octubre. La revolució agrària serà duta a terme i consolidada avui mateix. Quan algú li va dir que encara hi hauria en els diferents llocs tota classe de desordres i lluites entorn de la terra, va respondre a l’instant que tot això eren ja menudeses que s’arreglarien, sempre que es comprengués el veritable fons de la disposició i es penetrés en ell. I va començar a explicar amb detall que aquell decret seria especialment acceptable per als pagesos per haver-lo basat en les peticions contingudes en tots els mandats dels pagesos als seus diputats i que havien estat recollides en les recomanacions generals al Congrés dels Soviets.
Però tots aquests eren socialrevolucionaris. I per consegüent, diran que els hem copiat -va fer notar un dels presents.
Vladímir Ilich es va somriure:
– Que ho diguin. Els pagesos veuran clar que nosaltres secundarem sempre totes les seves justes reivindicacions. Hem d’acostar-nos per complet als pagesos, a la seva vida i afanys. I si riuen alguns ximples, que riguin. Mai hem pensat lliurar als socialrevolucionaris el monopoli sobre els pagesos. Som el principal partit del govern, i, després de la dictadura del proletariat, la qüestió pagesa és la més important. Aquell mateix dia, a la tarda, calia promulgar en el Congrés el Decret sobre la terra. Es va decidir passar-ho immediatament a màquina i lliurar-ho a la impremta, perquè aparegués l’endemà en els periòdics. En el mateix moment se li va ocórrer a Vladímir Ilich la idea de fer públic el Decret i que fossin inserits en tots els periòdics, amb caràcter obligatori, tots els comunicats del govern.
Es va acordar imprimir immediatament el Decret sobre la terra en llibret a part, amb una tirada d’almenys cinquanta mil exemplars, i distribuir-ho en primer terme entre els soldats que tornaven als llogarets, perquè per conducte d’ells el Decret arribaria amb la major rapidesa pel cap alt profund de les masses. L’acord va ser magníficament complert en els dies pròxims.
Poc després ens dirigim a peu cap al Smolny; després, prenem el tramvia. Vladímir Ilich, en veure l’ordre exemplar que regnava als carrers, estava resplendent d’alegria. Amb impaciència, va esperar l’arribada de la tarda. Després de l’aprovació pel Segon Congrés dels Soviets de Rússia del Decret sobre la pau, Vladímir Ilich va donar lectura amb singular claredat al Decret sobre la terra, que va ser acceptat amb entusiasme i per unanimitat.
Quan ho van aprovar, ho vaig enviar amb uns missatgers a totes les redaccions de Petrograd, i a altres ciutats ho vaig manar sense demora per correu i telègraf. Els nostres periòdics ho havien compost prèviament, i al matí d’hora ho van llegir ja centenars de milers, milions de persones. Tota la població treballadora ho va acollir amb goig. La burgesia ho va rebre amb xiulades de serp i lladrucs de ràbia en tots els seus diaris. Però qui feia cas d’ells llavors?
Vladímir Ilich estava gojós.
– Solament això -deia- deixarà ja petjada en la nostra història per a molts, moltíssims anys.
L’època de fecunda labor creadora revolucionària s’iniciava amb gran èxit. Durant llarg temps, Vladímir Ilich va continuar mostrant el seu interès pel Decret sobre la terra; desitjava saber de continu quants exemplars d’aquest, a part dels periòdics, s’havien repartit entre els soldats i els pagesos. El llibret amb el Decret era reeditat moltes vegades i distribuït gratuïtament en multitud d’exemplars no sols en les capitals de província i caps de districte, sinó en tots els subdistrictes municipals de Rússia.
El Decret sobre la terra va arribar a ser, veritablement, conegut per tots. Potser cap llei hagi tingut al nostre país tan àmplia difusió com l’aconseguida per aquest decret, que constitueix una de les lleis fonamentals de la nostra nova legislació, socialista, a la qual Vladímir Ilich va dedicar tantes forces i energies i a la qual concedia tan enorme importància.