Font: AAVV. De la tempestad surgieron, relatos de la revolución rusa, Hondarribia, Editorial Iru, 2017, pp. 24-31. Traducció del castellà al català realitzada per Adelina Escandell.
Aquell octubre de 1917 era gris, ventós. El vent agitava les copes dels arbres al jardí del Smolny, de l’edifici d’interminables i tortuosos passadissos i grans i lluminoses sales, amb aquest buit propi de les estances oficials, on es duia a terme un treball intens, que el món no havia conegut mai.
Feia dos dies que el Poder havia passat a mans dels Soviets. Els obrers i els soldats eren amos del Palau d’Hivern. El govern de Kerenski no existia ja. Però cadascun de nosaltres comprenia que allò era solament el primer esglaó de la dura escala que conduïa a l’emancipació dels treballadors i a la creació d’una República nova, laboriosa, sense precedent en la terra.
El Comitè Central del Partit dels bolxevics s’allotjava en una petita habitació lateral amb una taula senzilla en el centre, periòdics en les finestres i en el terra i unes quantes cadires. No sé ja per a què havia arribat jo allí, però sí que recordo que Vladímir Ilich no em va deixar ni plantejar la qüestió. En el moment de veure’m, va decidir que jo havia de fer una cosa més necessària que allò que em proposava.
—Vagi ara mateix a encarregar-se del Ministeri d’Assistència Social de l’Estat. Cal fer-ho immediatament.
Vladímir Ilich estava tranquil, gairebé alegre. Va fer una mica de broma i, tot seguit, va passar a ocupar-se d’un altre assumpte.
No recordo per què vaig anar cap allà sola, només se’m va quedar gravat en la memòria l’humit dia d’octubre en què vaig arribar a la porta del Ministeri d’Assistència Social de l’Estat, que es trobava al carrer de Kazan. El porter, d’elevada alçada i bona presència, amb barba canosa i uniforme ple de galons, va entreobrir la porta i em va examinar de cap a peus.
—Qui dels seus caps és aquí ara? -vaig tractar d’informar-me.
—Les hores de visita per a les peticions han acabat -em va respondre de manera categòrica el vell de bona presència carregat de galons.
—Però jo no vinc a fer cap petició. Qui hi ha aquí dels alts funcionaris?
—Ja li han dit a vostè, en rus, que es rep a les sol·licitants des de l’una fins a les tres, i ara, miri el rellotge, són més de les quatre.
Jo vaig insistir; ell es va mantenir en els seus tretze. De res van servir raons. Les hores de visita havien acabat. I tenia ordre de no deixar passar a ningú.
Malgrat la prohibició, vaig intentar pujar per l’escala.
Però el vell tossut es va alçar davant meu com un mur impenetrable, sense deixar-me avançar ni un pas. I me’n vaig haver d’anar sense aconseguir res, perquè tenia pressa per a acudir a un míting. I els mítings en aquells dies eren el més important, el fonamental. Allà, entre les masses de soldats i desposseïts de la ciutat, es decidia la qüestió de l’existència del Poder soviètic, de si el mantindrien els obrers i pagesos amb capots de soldat o venceria la burgesia
L’endemà, molt aviat, va sonar el timbre de l’habitatge on m’havia instal·lat en sortir de la presó en la qual m’havia ficat Kerenski. El so del timbre era insistent. Vam obrir. Va aparèixer un mujik (1) petitó, amb samarra, avarques i barba.
—Viu aquí el Comissari Popular Kollontai? He de veure’l. Porto aquí aquest paperet per a ell, del bolxevic principal, de Lenin.
Miro i veig que, efectivament, en el tros de paper hi ha escrit, de puny i lletra de Vladímir Ilich:
—Lliuri-li el que li correspongui pel cavall, dels fons d’Assistència Social de l’Estat.
El mujik, amb molta calma, ho anava explicant tot. En temps del tsar, a les portes de febrer li havien requisat ja el cavall per a necessitats de la guerra. Li van prometre pagar-li-ho a preu raonable. Però va passar el temps, i no va rebre cap avís de pagament. Llavors, el mujik va anar a Piter (Petrograd), i va estar dos mesos trucant a les portes de totes les institucions del Govern Provisional, sense cap resultat. L’enviaven, com si fos una pilota, d’una oficina a una altra. Va malbaratar paciència fins que se li va acabar els diners. I en aquell moment es va assabentar, de sobte, que hi havia uns homes, anomenats bolxevics, que retornaven als obrers i als pagesos tot el que els havien llevat els tsars i els terratinents, així com el que li havia estat arrabassat al poble durant la guerra. Per a això, només feia falta rebre un paperet del bolxevic principal, de Lenin. Aquell mujik havia trobat a Vladímir Ilich, en el Smolny. Abans que comencés a clarejar, l’havia fet aixecar i havia aconseguit el paperet que em mostrava, però que no em lliurava.
—Quan rebi els diners, el lliuraré. I mentrestant, millor serà que el tingui jo. És el més segur.
Què fer amb el mujik i el seu cavall? Perquè el Ministeri continuava en mans dels funcionaris del Govern Provisional. Eren temps rars: el Poder estava ja en mans dels Soviets, el Consell de Comissaris del Poble era bolxevic, però les institucions oficials, com a vagons llançats, seguien pels raïls de la política del Govern Provisional.
Com fer-se càrrec del Ministeri? Per la força? Tots fugirien i ens quedaríem sense funcionaris.
Vam decidir procedir d’una altra manera: celebrar una reunió de delegats del sindicat d’empleats subalterns. La presidia el mecànic I. Egórov. El sindicat era molt particular -un veritable assortiment de professions- i l’integraven aquells que, a la plantilla corresponent, treballaven en qualitat de personal subaltern: carters, germanes de la caritat, encarregats de les estufes, comptables, escriventes, mecànics, obrers i obreres de la fàbrica de cartes, guardes i practicants.
Vam examinar la situació. Es va actuar d’un mode executiu. Vam triar un Consell, i l’endemà al matí vam anar a fer-nos càrrec del Ministeri.
Vam entrar. El porter dels galons, que no simpatitzava amb els bolxevics, no havia assistit a la reunió. El seu gest era de desaprovació, però ens va deixar passar. Vam començar a pujar per l’escala; en direcció contrària a nosaltres, baixava un riu de funcionaris, mecanògrafes, comptables, caps… Baixaven corrent, precipitadament, no volien ni mirar-nos. Nosaltres cap a dalt, ells cap a baix. El sabotatge dels funcionaris havia començat. Només van quedar algunes persones que van manifestar que estaven disposades a treballar amb nosaltres, amb els bolxevics. Entrarem als despatxos i a les oficines del Ministeri. Tot estava buit. Les màquines d’escriure abandonades, els papers tirats per terra. I els llibres d’entrades i de sortides havien estat recollits. Estaven tancats. I no teníem les claus. Tampoc estaven allà les claus de la Caixa.
Qui les tindria? Com anàvem a treballar sense diners? L’assistència social de l’Estat era una institució la labor de la qual no era possible aturar, perquè abastava els asils, els mutilats de guerra, els tallers d’ortopèdia, els hospitals, els sanatoris, les leproseries, els reformatoris, els col·legis de senyoretes i les cases de cecs… Un enorme camp d’acció! De tot arreu pressionaven, exigien… I no teníem les claus. Però el més tenaç de tots era el mujik que havia vingut amb el paperet de Lenin. Cada matí, a penes començava el dia, ja era a la porta.
—Què hi ha del pagament del cavall? Era molt bo; en cas de no haver estat tan fort i tan sofert, no posaria tanta obstinació en què me’l paguessin.
Al cap de dos dies, van aparèixer les claus. La primera sortida de la Caixa d’Assistència Social va ser el pagament del cavall que el govern tsarista va arrabassar, amb enganys i a la força, al pagès, a aquell, mujik petitó, que amb tanta tenacitat havia sabut percebre íntegrament, segons el paperet de V. I. Lenin, la quantitat que li corresponia.
Notes
[1] Pagès rus