Traducció al català realitzada per O. Sylvia Oussedik, del llibre en francès Lénine tel qu’il fut, souvenirs de contemporains, Moscou, Éditions du Progrès, 1965, tom nº 3, pp. 182-184 . Original publicat a Moscou l’any 1932, Lenin. Edicions de la Jove Guàrdia.
Això va ocórrer fa tretze anys. En vespres de la meva sortida cap a Amèrica, Lenin em va rebre al Kremlin. Com de costum, es podia veure a l’avantsala una multitud dispar: diplomàtics, empleats, oficials, corresponsals, homes d’aspecte burgès. Per descomptat, Lenin no estava entusiasmat d’haver de bregar amb una societat semblant. Senzillament, complia amb les seves obligacions i ho feia al més aviat possible. No se sentia vinculat més que amb els seus camarades de treball, obrers i pagesos, i preferia donar-los tot el seu temps. Quan havia de fer una elecció, els rebia en primer lloc. L’última visita que li vaig fer em va convèncer definitivament.
Aquesta vegada vaig haver d’esperar molt de temps. Això m’estranyà. Normalment, Lenin era molt puntual, sempre rebia a l’hora fixada. Una qüestió pública de gran importància havia hagut d’absorbir tota la seva atenció.
Va passar mitja hora, una hora, una hora i mitja… ens moríem d’impaciència. La veu posada del visitant es continuava sentint al despatx de Lenin. Qui era aquest personatge al qual concedia una recepció tan llarga i benèvola?
Finalment, la porta es va obrir, i, per sorpresa general i contra la nostra expectativa, no es va veure aparèixer un diplomàtic, ni una alta personalitat, sinó un mujik pelut, amb un abric curt de pell i calçat de titla, un pagès pobre, típic, com se’n trobaven milions al país dels Soviets.
– Disculpin-me, digué Lenin, quan vaig entrar al seu despatx, era un pagès de Tambov; hem parlat de qüestions relatives a l’electrificació, la col·lectivització i la nova política econòmica. Estava tan encuriosit per conèixer la seva opinió que m’he oblidat totalment del temps.
Cert és que Lenin, que havia fet estudis superiors, escrit trenta volums, que havia viatjat molt, sabia teòricament infinitament més coses del que no podia saber el mujik de Tambov. Però, d’altra banda, la dura escola de la vida i del treball havia proporcionat a aquest pagès un gran nombre de coneixements pràctics extrets de l’experiència. Tot això interessava molt a Lenin. Li importava conèixer els pensaments del pagès, la seva actitud respecte a tal o tal altra qüestió. Com tots els grans homes, Lenin escoltava gustosament l’home més ignorant, més analfabet, que li ensenyava, així i tot, moltes coses. Per aquest mitjà, rebia informació d’homes molt diferents, vinguts dels llocs més diversos. Recollint amb cura milers de fets, hi pensava, els valorava, comparava i analitzava. Això li proporcionava un avantatge sobre els seus adversaris que sabia capgirar amb hàbils maniobres. Lenin comprenia els pensaments i els sentiments d’un pagès siberià, d’un soldat roig o d’un cosac del Don. Endevinava els desitjos d’un fonedor de la fàbrica Peinaov, d’un escombraire del Volga o d’una obrera tèxtil de Moscou. Parlava amb ells personalment o a través d’un camarada segur. Sabia el que podia treure d’ells i, en efecte, li ensenyaven moltes coses.
Per això Lenin rebia amb tant de gust aquests visitants. Hi havia també una altra raó: volia que es beneficiessin dels seus coneixements de les forces motrius de la revolució, indispensables per a l’edificació del socialisme.
Però la raó més important era que els estimava, els estimava profundament. I era estimat per ells. De la mateixa manera que sentia aversió pels banquers, els corredors – paràsits i servidors del capitalisme, que jugaven i especulaven amb els valors -, tenia un afecte per a tots els productors dels valors: miners, paletes, metal·lurgistes, treballadors dels camps i dels boscos.
Fa tretze anys, Lenin estava disposat a rebre no només un mujik de Tambov, sinó també milions de camperols semblants.