Text traduït del castellà per Maria Riba. Font: De la tempestad surgieron… Relatos de la Revolución rusa, Hondarribia, Editorial Iru, 2017, pp. 10-14.
Tot l’Smolny està profusament il·luminat. Una multitud excitada va i ve pels passadissos. En totes les habitacions regna una agitació febril, però el major torrent humà aflueix, en veritables i impetuosos remolins, al racó del passadís superior: allà, en l’última habitació del fons, es troba reunit el Consell Militar Revolucionari. Unes quantes noies, malgrat estar rendides de cansament, saben fer front amb heroisme al fantàstic embat dels quals arriben a rebre aclariments i ordres, a demanar alguna cosa o a queixar-se d’algú.
Quan un queia en aquell remolí, veia pertot arreu rostres encesos, mans que es tendien per a prendre instruccions o credencials.
Encàrrecs i nomenaments de gran importància es feien allà mateix; allà mateix eren dictats a les màquines d’escriure, que teclejaven sense pausa, i signats amb llapis, recolzant el paper en el genoll, mentre algun camarada jove, feliç del treball encomanat, corria ja en un cotxe a velocitat boja, envoltat de les tenebres de la nit. En l’última habitació del fons, sense apartar-se de la taula ni un instant, uns quants camarades enviaven les seves ordres, com torrent d’energia elèctrica, a les ciutats revoltades de Rússia, en totes direccions.
No puc recordar sense sorpresa aquest esbalaïdor treball, i considero l’actuació del Comitè Militar Revolucionari en els dies d’octubre com una de les mostres de l’energia humana, demostrativa de les inesgotables reserves que guarda un cor revolucionari i del que és capaç aquest quan li diu la veu cantant de la revolució.
La sessió del II Congrés dels Soviets va començar a la tarda, a la Sala Blanca de l’Smolny.
Entre els reunits regnava un ambient solemne, de festa. L’emoció era immensa, però no hi havia cap rastre de pànic, a pesar que es combatia entorn del Palau d’Hivern i que sense parar arribaven notícies del caràcter més alarmant.
En dir que no hi havia pànic, em refereixo als bolxevics i a la immensa majoria del Congrés que sustentava els seus punts de vista. Per contra, els elements “socialistes” de dreta estaven plens de por i ràbia, desconcertats i nerviosos.
Quan per fi es va obrir la sessió, es va aclarir completament quin era l’estat d’ànim del Congrés. Els discursos dels bolxevics eren acollits amb entusiasme desbordant. Amb ardents mostres d’admiració van ser sentides les intervencions dels mariners valents que s’havien presentat allà per a explicar la veritat sobre els combats que tenien lloc entorn del Palau d’Hivern.
Amb quina interminable i eixordadora ovació va ser rebuda la notícia, tan llargament esperada, que el Poder soviètic havia penetrat a la fi en el Palau d’Hivern i els ministres capitalistes havien estat detinguts! Entretant, el tinent Kuchin, un menxevic que exercia un paper de gran importància en l’organització de l’Exèrcit d’aquells temps, va pujar a la tribuna i ens va amenaçar en portar immediatament a Petrograd els soldats del seu Front. Va llegir unes resolucions contra el Poder soviètic, adoptades pels exèrcits 1r, 2n, 3r… – va continuar enumerant fins al 12è, incloent-hi l’especial- i va acabar amenaçant de mode directe als qui s’havien atrevit a emprendre l'”aventura” de Petrograd.
Allò no va espantar a ningú. Com tampoc va infondre por l’anunci que la mar pagesa s’aixecaria encrespada davant nosaltres i ens empassaria a tots.
Vladímir Ilich se sentia com peix en l’aigua: alegre, treballava sense descans i ja havia escrit en un racó els decrets sobre el nou Poder, cridats a convertir-se algun dia -ara ens hem adonat d’això- en les més rellevants pàgines de la història del nostre segle.
Afegeixo a aquestes línies, traçades sense vacil·lació ni esforç, els meus records sobre la designació del primer Consell de Comissaris del Poble. Això va tenir lloc en una petita habitació de l’Smolny, on els abrics i els barrets d’hivern estaven tirats sobre les cadires i tot i tots s’arremolinaven entorn d’una taula feblement il·luminada. Anàvem triant als dirigents de la Rússia renovada. I a mi em semblava que l’elecció era amb freqüència massa casual: contínuament temia de què era excessivament gran la falta de consonància entre les tasques gegantesques i els homes que es triaven per a elles, als qui jo coneixia bé i no em semblaven encara preparats per a l’acompliment d’una especialitat o altra. Lenin, amb un cert aire de fastigueig, es desempallegava de les meves observacions al mateix temps que em deia somrient:
– És de moment; després, ja veurem; necessitem gent de responsabilitat per a tots els càrrecs; si no serveixen, podrem substituir-los.
Quina raó tenia! Uns, és clar, van ser substituïts; uns altres van quedar en els seus llocs. Quants que havien emprès, no sense timidesa, el treball encomanat es van mostrar després, plenament, a l’altura d’aquest! Alguns -no sols dels espectadors, sinó dels participants en la revolució- sentien, com és lògic, vertigen davant les grandioses perspectives i dificultats que semblaven insuperables. Lenin, amb meravellosa serenitat d’ànim, examinava les tasques a realitzar i emprenia el seu compliment com l’expert pilot empunya el timó de l’enorme transatlàntic.