Font: AA.VV: Racconti su Lenin, 1971, pp. 235-245. Traducció al català realitzada per Alejandro Fortuna. 

A la Unió Soviètica s’han publicat diversos llibres en què es recullen amb una cura escrupolosa els records sobre Lenin d’obrers, camperols, alumnes de les escoles militars i soldats que tornen del front, testimonis vius de la vida de Lenin. Publiquem alguns records, recollits de viva veu, de persones que han tingut la sort de veure Lenin i parlar amb ell.

El fumista

Al nostre poble hi vivia un cert Benderin, que sabia fer una mica de tot: arreglava estufes, fabricava prestatges o trineus. Un dia va anar al bosc i es va posar a serrar un auró. De sobte, mentre serrava l’auró, sent dir:

— Bon dia!

Benderin mira al seu voltant i troba un home a dues passes. Benderin diu:

— Demano disculpes, Vostra Excel·lència.

L’home respon:

— Jo no soc Vostra Excel·lència. Jo —diu— soc el camarada Lenin.

I Benderin:

— Demano disculpes, camarada Lenin.

I Lenin a ell:

— Serra, serra, segueix serrant!

Llavors Lenin va fer-se a un costat i, a distància, va observar el que Benderin feia.

L’arbre pesava molt. Com el podria arrossegar fins al poble sense cavall? Benderin fa una osca amb la serra en el punt apropiat, talla un tros i el fa rodar muntanya avall. Torna enrere i comença a serrar-ne un altre. Lenin pregunta:

— Necessites ajuda?

— No importa. Només faltaria! Ho puc fer sol.

En una altra ocasió, era temps de sega i Benderin va tornar al bosc a fer llenya. Va tallar un auró o un bedoll, va creuar el riuet i va seure a descansar. Queia el vespre. Com del no-res, veu tres homes caminant sobre el fenc segat. Benderin, que era un tipus insolent, crida:

— Per quins set sous heu de passejar per aquí? Sabeu quant costa el fenc avui dia?

I va fer el gest de fer-los fora…

Els homes s’hi acosten i un d’ells diu:

— Ai, vell amic, com de bé maleeixes!

Benderin el reconeix i diu:

— Demano disculpes, camarada Lenin.

Va arribar l’hivern. En aquella època era difícil trobar algú que sabés arreglar estufes. Ilitx era a casa seva. Va preguntar:

— Hi ha algú al poble que arregli estufes perquè no perdin fum?

Allà coneixien Benderin i sabien que reparava estufes.

— Sí —li diuen—, n’hi ha un.

I el van anar a buscar.

Dos militars arriben en carro a casa d’en Benderin, hi entren i pregunten:

— Ets tu qui arregla estufes?

Benderin, estirat com estava a prop de l’estufa, treu el cap i respon:

— Sí senyors.

— Prepara’t, que anem al sovkhoz.

Un calfred recorre el cos d’en Benderin. Diu a la seva dona:

— Ei, Katiuixa, adeu! No ens tornarem a veure. Lenin haurà recordat les meves impertinències.

Puja al carro amb els soldats i es dirigeix al sovkhoz. Hi arriben. Ilitx va cap a ell i li diu:

— Però amic meu, si me’n recordo de tu! No ets aquell que tallava l’auró al bosc i que un altre dia, al camp, em va escridassar?

Benderin se sent defallir per la por:

— Demano disculpes —diu.

Lenin:

— I ara! Vas fer bé, aquella vegada al camp, de renyar-me. No hauria d’haver caminat sobre el fenc acabat de segar. Ara et diré per què t’he fet venir… He de demanar-te un gran favor. Veus en quines condicions visc? Les parets estan totes ennegrides pel fum. Ets capaç de reparar la xemeneia?

— Certament.

En aquest punt, Benderin demana una mica d’argila i maons i es posa a treballar. Quan acaba, Ilitx li dona les gràcies, li paga la feina i el convida a prendre el te amb ell.

Benderin torna a casa seva i, amb suficiència, diu a la seva dona:

— Katiuixa, he arreglat l’estufa del camarada Lenin i he begut te amb ell.

Relat d’Aleksei Txuriguin,

recollit l’any 1937 al poblet de Gorki,

districte de Podolsk, regió de Moscou

Una trobada amb Lenin a la barberia del Kremlin

Al Kremlin de Moscou hi ha una barberia. També aleshores, l’any 1921, estava prou bé. De missió a Moscou ―havia portat sabres, fusells i altres armes de foc de la fortalesa de Pere i Pau al dipòsit d’armes del Kremlin―, hi vaig anar.

Era la primera vegada que entrava al Kremlin. Volia afaitar-me. Davant meu hi havia cinc persones esperant el seu torn. De sobte va entrar Lenin, també per afaitar-se. Ens vam posar tots dempeus i el vam saludar:

— Bon dia, Vladímir Ilitx!

També ell va saludar:

— Bon dia, camarades!

Va treure unes revistes de la butxaca i es va posar a llegir. Asseguts als nostres seients, el miràvem sense poder apartar-ne els ulls. Poc després, la butaca va quedar lliure. Vam oferir a Ilitx ocupar el lloc sense esperar el seu torn.

— Gràcies! —va dir Lenin—. Però cal respectar l’ordre. Les lleis les fem nosaltres mateixos.

I no va ocupar el seient lliure. Vam insistir:

— Vostè és una persona molt atrafegada, nosaltres podem esperar.

I ens vam quedar tots al nostre lloc. Llavors ens va donar les gràcies i va seure a la butaca. No ens volia ofendre. Un cop afaitat, va marxar.

— A reveure, camarades —va dir.

Vet aquí la meva trobada amb Lenin. Va durar poquíssim. El barber va afaitar Lenin ràpidament; tant és així que gairebé no vaig parpellejar. Però em va quedar atrapada al cap aquesta imatge: Lenin assegut davant meu mentre l’afaiten.

Grigori Ivànov,

electricista de la fàbrica

“Krasni Viborgets” de Leningrad

Les vint racions

A les albors del poder soviètic, quan la lluita pel pa s’identificava amb la lluita per la dictadura del proletariat, un vell company de batalla de Lenin, el bolxevic Aleksandr Tsiurupa, ens va explicar un episodi molt significatiu, característic de Vladímir Ilitx.

“Recordo que aquell matí em van demanar que anés a veure a Vladímir Ilitx”, va començar el camarada Tsiurupa. “En entrar al seu estudi, me’l vaig trobar explicant-li alguna cosa a Dzerjinski, qui, segut en una butaca, l’escoltava en silenci amb les celles arrufades. Lenin es va girar i em va allargar la mà”.

— Féliks Edmúndovitx es queixa de tu —em va dir Lenin en to preocupat—. Benvolgut, doneu als burgesos arrestats per la Txeka vint racions de pa menys que les establertes? Com s’explica?

— Vladímir Ilitx, sabeu que no tenim prou pa ni per als obrers que fabriquen les armes per al front! D’on traiem vint racions més de pa per als contrarevolucionaris arrestats per la Txeka?

Havent fet un pas en direcció a Dzerjinski, Ilitx es va aturar.

— Veieu doncs què passa amb els vostres protegits?

— Ho entenc, Vladímir Ilitx, ho entenc tot molt bé, però no per això canvien les coses —va respondre Dzerjinski, cap de la Txeka—. Hem detingut aquestes persones i tenim l’obligació d’alimentar-les.

— Per descomptat! —va coincidir Lenin, i es va dirigir de nou a mi— En qualsevol cas, esforceu-vos! Potser podreu reunir les vint racions de pa.

No volia disgustar Ilitx una altra vegada, però em vaig veure obligat a recordar-li la situació desesperada en què es trobaven Moscou i Petrograd. Lenin es va girar un cop més cap a Dzerjinski, qui va arronsar les espatlles. Llavors Vladímir Ilitx va fer una breu reflexió:

— Dieu que només falten queviures suficients per a vint ànimes pecadores? Així doncs, per als altres la cosa va passablement bé, oi? Sabeu què, camarades? Sí que hi ha una solució, una de ben senzilla. Féliks Edmúndovitx! Seleccioneu els burgesos menys agressius, obtingueu-ne la paraula d’honor que no tornaran a conspirar contra el poder soviètic i allibereu-los. I, atès que aquesta gent té gana, no perdeu el temps!

Noguinsk

V. Timoféiev,

membre del PCUS des del 1914

Lenin al dissabte comunista

El Primer de Maig de 1920, el Comitè Central del PC(b)R va convocar el “dissabte comunista” a la Federació Russa. Aquell dia es va treballar arreu del país. Els alumnes de l’escola militar i jo vam anar a fer feina al pati del Kremlin. Una part de la plaça del Kremlin era plena de runes diverses i materials de construcció, que obstaculitzaven el normal desenvolupament dels exercicis militars. Com a comissari polític dels cursos de formació, jo em trobava al flanc dret. Peterson, el comandant del Kremlin, se’m va acostar i va dir:

— El camarada Lenin ha vingut a participar en el dissabte comunista.

El vaig veure: dempeus, a poca distància, amb un vestit vell i sabates, esperava indicacions. Com que ell era el més gran, vaig proposar-li que estigués amb nosaltres, a la meva dreta, i ho va fer ràpidament, dient:

— Digueu-me què cal fer.

L’ordre va ressonar:

— En fila. Ferms. Flanc dret, endavant!

Ens vam dirigir al lloc indicat. El treball es feia per parelles i en Vladímir Ilitx i jo, emparellats, vam començar a transportar llargues bigues. Ilitx intentava agafar sempre la barra per l’extrem més pesat; jo volia deixar-li el més lleuger. Vam acabar discutint.

— Vostè —va dir— ha de suportar molts més esforços físics que jo.

Però jo li demostrava que tenia la raó:

— Vostè té cinquanta anys i jo en tinc vint-i-vuit.

Era un treballador magnífic. No caminava, corria; i amb la seva pressa, superant tothom, semblava voler demostrar que calia fer la feina ràpidament.

Jo estava cansat. Els altres es van aturar també un moment a descansar. El camarada Lenin va seure amb els alumnes de l’escola militar. El sol brillava de valent, una banda de música tocava melodies alegres. En aquell moment, tots pensàvem que no hi havia felicitat més gran que el treball físic. Un del grup va oferir a Lenin un cigarret.

— No, jo no fumo —va respondre—. Quan era estudiant de secundària vaig fumar una vegada amb els companys, però em va fer mal. No he fumat des de llavors.

Després de la parada, ens va tocar moure troncs pesats de roure. Els havíem de portar entre sis amb uns pals. Pel camí, ens aturàvem dos cops per prendre un respir. 

Vladímir Ilitx va treballar amb els alumnes de l’escola militar durant quatre hores ben bones. Aquestes quatre hores duent a terme un dur treball físic en companyia de Lenin romandran gravades tota la vida a la meva memòria.

I. Boríssov

El botó

Ilitx estava a punt d’arribar a la nostra fàbrica. Em van dir:

— Natorova, quan vingui Lenin, agafa-li l’abric!

Feia calor al club. Lenin va començar a parlar. Es va treure l’abric i el va deixar caure a la cadira. Jo el vaig recollir i el vaig col·locar al penjador. Em vaig adonar que faltava el botó del costat esquerre. Vaig arrencar un botó de la meva jaqueta i, amb fil gruixut, perquè aguantés millor, el vaig cosir a l’abric de Lenin. Ell va marxar sense adonar-se’n. El botó no era del tot igual als altres… Em vaig sentir ben afalagada i no vaig dir a ningú el meu secret.

Va passar molt de temps. Un dia, caminant per l’avinguda Liteini, vaig veure una ampliació de Lenin penjada a l’aparador de l’estudi fotogràfic “Fènix”. Portava aquell abric. La vaig examinar amb atenció: hi era el meu botó.

Aquell mateix hivern va morir Lenin.

Vaig adquirir el desitjat retrat a l’estudi fotogràfic de l’avinguda Liteini. El guardo a casa, emmarcat, al costat del mirall. M’hi apropo cada dia, el miro, vesso alguna llàgrima.

I allà està el meu botó, cosit a l’abric.

Relat de la mestressa de casa Natorova,

recollit a Arcàngel