Traducció al català realitzada per Yasmina Sánchez, del llibre en francès Lénine tel qu’il fut, souvenirs de contemporains, Moscou, Éditions du Progrès, 1965, tom nº 3, pp. 418-421. Data de primera publicació: 1922. Reproduït a la revista literària “Oeuvres et Opinions”, 16è any, n°4, abril 1960, pp. 138-141.
Entre els anys 1920 i 1922, vaig tenir el plaer de veure Vladimir Ilitx amb força freqüència, perquè després de la mort de la meva mare, Inès Fédorovna Armand [1], Lenin i Nadejda Konstantinovna Krupskaïa [2] ens havien pres a tots tres sota la seva tutela, la meva germana, el meu germà i jo. Durant aquests anys, doncs, vam poder experimentar més d’una vegada per nosaltres mateixos l’afecte que Vladimir Ilitx tenia per les persones i la preocupació extrema que mostrava als qui l’envoltaven, malgrat totes les seves ocupacions.
A finals de febrer de 1921 vaig anar a veure la Nadejda Konstantinovna. Estàvem a la seva habitació del Kremlin i parlàvem quan va aparèixer Vladimir Ilitx. Mentre parlava, va començar a caminar per l’habitació com de costum. Aquest vespre estava molt animat, molt alegre i em va preguntar sobre la meva vida i la meva feina. Llavors va voler saber de la meva germana, Varvara Armand, que aleshores estudiava a “Vkoutemas”, Escola Superior d’Arts i Oficis. La meva germana vivia a la residència d’estudiants. Vladimir Ilitx em va fer moltes preguntes sobre la meva germana coma persona i sobre les condicions de vida dels estudiants, amb ganes de saber si la residència s’escalfava correctament, si els alumnes tenien prou per menjar, si les classes eren interessants.
Pel que sabia de la meva germana, em vaig assegurar que les condicions de vida a la residència eren bones i que ella no necessitava res. Vladimir Ilitx em va escoltar amb un aire força escèptic i de sobte es va dirigir a Nadejda Konstantinovna: “I si anéssim a visitar Varvara, va suggerir, i veiem com està la nostra joventut?” (*) Eren les 11 del vespre, però Nadejda Konstantinovna va acceptar la proposta. Em van portar amb ell.
Al cotxe, Vladimir Ilitx no parava de burlar-se de mi repetint: “A veure si has dit la veritat!”
La residència d’estudiants es trobava al carrer Myasnitskaya, just davant de l’oficina central de correus. Vam haver de travessar un pati fosc i pujar per una escala amb graons relliscosos coberts de gel. Vladimir Ilitx va caminar davant nostre amb el guàrdia i va cremar llumins contínuament perquè al nostre voltant era molt negre.
“Bon començament, res a dir!” Vaig pensar amb por, mentre ajudava Nadejda Konstantinovna a pujar les escales. Però tots els meus temors van desaparèixer quan vam entrar a casa.
La joventut va donar a Lenin una acollida entusiasta. De seguida va ser envoltat per tots costats, aclamat, celebrat. La notícia de la seva arribada es va estendre en un segon a les cases veïnes. Els estudiants es van precipitar des de tots els costats i van envoltar Vladimir Ilitx en un anell cada cop més ajustat. Estava ple d’alegria, animat, molt feliç d’estar entre els joves. Vam fer la inspecció de les habitacions. Lenin fins i tot va palpar els llits, o més aviat les planxes dures dels llits. No es veia cap moble, però les parets estaven cobertes de consignes, dibuixos i diaris.
Vladimir Ilitx va observar el dibuix d’una locomotora amb línies estranyes i “dinàmiques”. L’autor d’aquesta composició afirmava que les locomotores reals també s’havien de cobrir amb aquestes línies de colors que, segons ell, influirien en la velocitat del tren. Aquesta afirmació va fer riure a Lenin.
Aleshores li va cridar l’atenció un eslògan fet a partir d’un vers de Maiakovski [3]:
“Estem torpedejant el cel de formigó armat”.
Lenin va començar a protestar, rient: “I per què torpedinar el cel amb ell, quan necessitem formigó armat a la terra!”
Vladimir Ilitx es va comportar amb tanta senzillesa i alegria que els joves de seguida van començar a xerrar amb ell sense cap mena de vergonya. Vam parlar de la pintura, la literatura, la vida i les ocupacions dels joves artistes, els seus estudis. Ara se m’escapen molts detalls, però encara recordo els moments següents. Vam començar, naturalment, amb allò que preocupava principalment als pintors joves: les arts plàstiques i sobretot la pintura, perquè allí, almenys en un punt, tots els joves estaven d’acord, subratllant a l’uníson la necessitat que la pintura segueixi els passos de la Revolució, per donar-li una forta agudesa política, “sortir dels museus al carrer”, mobilitzar les masses per a la lluita revolucionària. En això van estar tots d’acord i van donar suport apassionadament al seu punt de vista. Però, com aconseguir aquest objectiu, quin ha de ser l’art capaç de seguir el mateix amb la Revolució? Aquest era el problema que cadascú intentava resoldre a la seva manera. Alguns estudiants defensaven ardentment els futuristes, altres rebutjaven completament la pintura de cavallet. El seu ardor juvenil va agradar molt a Lenin, així com la seva espontaneïtat, el seu total menyspreu per la rutina, el seu desig apassionat de posar-se al servei de la Revolució. Però de tot el que els joves artistes deien amb tanta ardor al voltant de Lenin, es podria concloure fàcilment que no tenien una noció definida del camí que l’art havia de seguir en la seva evolució. Lenin es va pronunciar en contra, va defensar els principis de la pintura realista, però li va costar aguantar dues dotzenes de joves que parlaven tots alhora, movent-se i interrompent-se.
Es va donar molt espai a Maiakovski en la discussió. Els joves artistes van començar expressant la seva admiració pels famosos cartells propagandístics de Maiakovski a les finestres de Rosta (**). Vladimir Ilitx va confirmar fàcilment el seu valor revolucionari. Després vam parlar de la poesia de Maiakovski. Vam veure que l’ardor amb què els joves defensaven el seu poeta favorit, el caràcter revolucionari de la seva obra, era molt del gust de Lenin.
Però també en poesia, la discussió va ser viva, perquè va resultar que en aquest àmbit, com en la pintura, hi havia grans admiradors del futurisme entre els joves.
Finalment cansat de totes aquestes discussions, Lenin va declarar en broma que anava a parar una atenció especial al futurisme en pintura i poesia, que anava a llegir obres sobre aquest problema per tornar aquí i després demostrar als joves que ell era el un que tenia raó.
Vladimir Ilitx va començar a qüestionar els estudiants sobre la literatura clàssica russa. Ho sabien bastant malament i diversos d’ells fins i tot el van rebutjar rotundament, veient-hi només un “herència de l’antic règim”. Lenin va parlar amb molta calidesa dels millors representants de la cultura russa prerevolucionària, i va instar els joves a aprendre a conèixer-los millor i a apreciar-los pel seu valor. Va confiar com ell mateix estimava Puixkin i quant apreciava Nekrasov [4]. “Tota una generació de revolucionaris va estudiar amb Nekrasov”, va declarar.
Naturalment, Lenin no va presentar les seves opinions en forma de discursos o lliçons. Però en les seves paraules, les seves respostes, les seves preguntes, els seus comentaris va sorgir la idea de la necessitat de dominar tot el que era millor en la cultura del passat i de crear sobre aquesta base, i no per sobre del buit, la nostra nova cultura soviètica.
Després vam parlar de la vida estudiantil. En aquesta residència, els estudiants van formar una comuna. Era la comuna dels millors alumnes de l’Escola, comunistes i komsomols [5]. Vladimir Ilitx els va preguntar per què es consideraven com a comuna, com organitzaven la seva llar, com mantenien la neteja, etc. Aleshores es va interessar pel menjar dels alumnes, amb ganes de saber si la seva ració els satisfeia. “Tot va per el millor, Vladimir Ilitx, van respondre tots a l’uníson. Com a molt només ens falten quatre dies de pa al mes.” Aquesta afirmació va fer molta gràcia a Lenin.
Vladimir Ilitx també va preguntar als joves sobre els seus estudis i el seu treball social. Els va preguntar, entre d’altres coses, si s’estaven molt de temps al vespre i s’assabentaven que no només es quedaven desperts, sinó que de vegades passaven nits senceres parlant d’art, plans d’estudi, etc. Vladimir Ilitx es va enfadar i aquesta vegada els va retreure. “Treballeu molt, els va dir, mengeu malament i amb això ni dormiu prou. Si aneu per aquest camí, acabarà malament. Només malgastareu les vostres forces en va. Aleshores no servireu per res i hem d’estalviar les nostres energies. Donaré l’ordre d’apagar els llums de casa vostra a la nit”, va afegir.
Després de la xerrada, els estudiants van convidar Vladimir Ilitx i Nadejda Konstantinovna a compartir el sopar. Gairebé la ració del mes sencer es va posar sobre la taula, però Vladimir Ilitx estava cansat i va declinar la invitació. Per no decebre els seus convidats, Nadejda Konstantinovna va haver d’honorar el kacha que s’havia servit.
Però ja era hora de retirar-se, ja es feia tard. No van acompanyar els visitants de tornada perquè passessin desapercebuts. Aleshores els temps eren convulsos.
A la tornada, Vladimir Ilitx estava pensatiu i silenciós. Del breu “sí” que pronunciava de tant en tant amb una entonació particular, vam poder entendre que els seus pensaments es relacionaven amb la visita que acabava de fer i que alguna cosa l’ocupava.
No va compartir amb mi les impressions de la seva visita, però vaig saber de Nadejda Konstantinovna que quan va veure posteriorment el comissari d’Educació Pública Anatoly Lunacharsky [6], li va dir amb retreu: “La joventut és magnífica a casa vostra, però què li ompliu el cap?”
(*) Era el 25 de febrer de 1921. (Nota de la redacció)
(**) Agència Central de Premsa de Rússia (N.d.T.)
Notes
[1] Armand, Inéssa Fédorovna (1874-1920). Rusa d’origen francès, activista bolxevic des de 1904 i amiga personal de Lenin. Detingdat el 1907 i condemnada a 2 anys de deportació a Sibèria. Emigrà l’any 1909. En vigílies de la Primera Guerra Mundial, amb Krupskaïa, va dirigir la primera revista d’emancipació femenina per a obreres, “Rabotnitsa” (La treballadora), que encara existeix. Representa els bolxevics a l’Oficina Socialista Internacional de Brussel·les (1914), Zimmerwald (1915) i Kienthal (1916). Organitza la Conferència Internacional de Dones Socialistes contra la Guerra a Suïssa (1915). Al seu retorn a Rússia, membre del Soviet de Moscou i comunista d’esquerres, es va oposar a la pau de Brest-Litovsk. Presidenta de la secció femenina del Comitè Central (1919), activa a la Tercera Internacional, va organitzar la Primera Conferència Internacional de Dones Comunistes (1920). Va morir de còlera el 1920.
[2] Krupskaïa, Nadejda Konstantinova (1869-1939): Filla d’un oficial, activista marxista des del 1891, detinguda i deportada el 1896. Es va casar amb Lenin el 1898 i va ser la seva principal col·laboradora, compartint entre altres coses el seu exili i alliberant-lo de les tasques domèstiques, tot assumint multitud de tasques activistes. Secretària de redacció d’Iskra, va organitzar la seva xarxa de distribució clandestina així com l’enllaç entre els líders bolxevics a l’estranger i les seccions del partit a Rússia. Després de la Revolució d’Octubre, es va preocupar especialment per les qüestions educatives i la gestió de les biblioteques com a adjunta del Comissari del Poble per a l’Educació Pública, Lunacharsky. Membre de la Comissió Central de Control del Partit Bolxevic, també va ser membre de l’oposició unificada fins a la seva capitulació davant Stalin-Bukharin el 1927.
[3] Maiakovski, Vladimir (1893-1930), poeta i dramaturg futurista. Nascut a Geòrgia, va col·laborar el 1905 amb els socialdemòcrates locals. Bolxevic el 1908. Empresonat tres vegades el 1908-1909, va abandonar el RSDLP després de sortir de la presó i es va convertir en una figura central de l’avantguarda artística amb el moviment “futurista” que liderava. Va publicar els seus primers poemes a principis de la dècada de 1910. Va acollir amb entusiasme la Revolució d’Octubre i es va posar al servei de l’agitprop del nou govern a través de la seva poesia, consignes, cartells i obres de teatre i va col·laborar activament amb el diari soviètic “Izvestia”. El 1923, fundador de la revista i del moviment artístic futurista-comunista “LEF” (Front Esquerra de l’Art). Es va suïcidar l’any 1930.
[4] Nekrassov, Nikolai Alexeievich (1821-1878), poeta rus, revolucionari democràtic.
[5] “Unió de la Joventut Comunista”, organització juvenil del Partit Comunista.
[6] Lunacharsky, Anatoly Vassilievitch (1875-1933). Periodista, dramaturg i crític literari. Activista des de 1982 en la socialdemocràcia. Detingut i deportat el 1898, va emigrar el 1904 i es va unir als bolxevics. Col·labora amb el diari “Novaia Jizn”. Delegat als congressos d’Estocolm (1906) i Londres (1907) i membre de la delegació russa al congrés de Stuttgart de la Internacional Socialista. A partir de 1908, va formar amb Bogdanov un corrent contrari a Lenin en qüestions tàctiques i filosòfiques al voltant del diari “Vperyod” i va ser exclòs del Partit. Es va unir als menxevics internacionalistes i, el 1917, es va unir a l’organització
“Destruïm” Trotski a Petrograd, que es va fusionar al juliol amb el Partit Bolxevic. Després d’octubre, va ser nomenat Comissari del Poble per a l’Ensenyament Públic (1917-1929) on va tenir un gran paper en el desenvolupament de les arts d’avantguarda. Membre del presidi del Comitè Executiu dels Soviets i elegit a l’Acadèmia de Ciències (1930), va ser nomenat primer ambaixador soviètic a Espanya però va morir a França, de camí al seu càrrec.