La traducció està feta per Miquel Àngel Soria de la traducció al castellà que A. Herráiz havia fet per l’Editorial Ràduga, de Moscou, l’any 1984. Aquest és la traducció que havia utilitzat l’Editorial Akal per la seva versió de l’any 1974. La primera traducció al castellà va ser obra de Lila Guerrero i va aparèixer al volum II de les “Obras Escogidas” publicades a Buenos Aires per l’Editorial Platina.
Al Partit
Comunista
de Rússia
ÉS HORA,
i començo
de Lenin a parlar.
No perquè
s’hagi calmat
el pesar;
és hora
perquè
aquesta angoixa feridora
és ja dolor clar,
sentit,
conscient.
Temps,
torna a agitar
les consignes de Lenin al vent.
¿És propi
de nosaltres abocar
les llàgrimes a rius?
Lenin,
ara,
més viu està que tots els vius.
Ell és el nostre saber,
i força,
i arma.
ELS HOMES SÓN BARQUES,
Encara vivint a terra.
Durant
els anys
que ens dona el destí,
multitud de brutes
petxines i algues
al costat
s’enganxen
de la nostra barca.
I després,
passada
la tempestat brava,
t’asseus
al sol i et neteges
de les verdes barbes
de les algues
i de les meduses,
viscoses, rosàcies.
Jo
al sol
leninista em netejo,
i, proa a la revolució,
navegant segueixo.
Tinc por
d’aquests versos a milers
com el mosso
té por de les falsedats.
Li posaran una corona lluent,
i, m’inquieta
que li tapin el front,
son front
vertader:
savi,
humà,
gran, immens.
Temo
que les desfilades
i els mausoleus,
els honors
i rituals pompes,
en sa rigidesa,
cobreixin d’embafador oli
la leninista
senzillesa.
Com de les nines
dels meus propis ulls,
jo cuido d’ell,
per a que no l’emboliquin
en vistós paper.
El cor ho mana,
i d’escriure
tinc el deure.
*
Tot Moscou.
Un fragor estremeix
la congelada terra.
Junt a les fogueres, glaçats
de fred en la nit sencera.
Qui és ell?
Què ha fet?
D’on procedeix?
Per què
aquests honors
tan grans mereix?
En la ment, una a una,
busco les paraules,
i no trobo
cap
adient.
Què pobre és
en el món
el taller de paraules!
D’on he de treure
les apropiades?
Tenim
set dies,
tenim
dotze hores.
No podem
comptar amb dues vides.
La mort
de disculpes no és amiga.
Quan
anem malament d’hores
i la mesura
del calendari és poca,
diem:
“una era”,
diem:
“una època”.
Durant
la nit
dormim.
Durant
el dia actuem.
Ens agrada
posar aigua en un cistell,
si és que aquest
cistell és nostre.
I quan sorgeix
algú que, per tots,
dirigeix amb encert
torrenteres d’esdeveniments,
diem:
“és un profeta”,
Diem:
“és un geni”.
Nosaltres
no tenim pretensions,
no ens posem
on no ens criden;
amb que agradem
a les nostres dones,
de sobres
tenim per estar contents.
I quan sorgeix algú
que, fosa ànima i cos,
diferent a nosaltres,
avança impetuós,
li posem el rètol:
“sembla un rei”,
Ens omplim d’esbalaïment:
“és un do dels cels”.
Això diuen,
i en la vàcua asserció
res hi ha savi ni neci.
Les paraules a l’aire floten
i com fum s’esvaeixen després.
Res pot treure’s
de tals closques buides.
Ni cap ni mans
sentiran res de nou.
¡Com anem
a mesurar
a Lenin amb tan pobre arrasador!
Doncs amb els seus ulls
cada un
veia
que aquesta “era”
entrava per la porta
sense fregar
la llinda
amb el cap.
¿Serà possible
que de Lenin també diguin:
“Era cap
per la gràcia divina”?
D’haver-se
semblat
a un rei o a un déu,
jo,
sense pors,
cec de furor,
m’aixecaria
impertèrrit
davant el seguici,
davant la gentada
i la veneració.
Trobar
Sabria
malediccions
que fereixin les oïdes,
i abans
que m’aixafessin,
en unió del meu crit,
al cel
llençaria
els meus
renecs,
i al Kremlin,
les bombes
dels meus irats:
“Fora”!
Però al costat del fèretre
els passos de Dzerzhinski1
ferms ressonen.
Avui, bé podria
abandonar
els seus llocs la Cheka2.
Milions d’ulls,
entre ells
els dos meus,
només veuen caramells
de llàgrimes
quallades pel fred.
A Déu
els rituals honors
no l’aombren.
No!
Avui,
amb aquesta immensa pena,
el cor s’ha glaçat.
Avui
enterrem
al més terreny
de tots
els homes
que per la terra han passat.
Era terreny,
però no d’aquests
que només veuen
el seu món,
el seu miserable forat.
D’una mirada,
la terra
sencera ell abastava,
veia
el que el temps
de moment amagava.
Era com vosaltres,
i com jo,
exactament igual,
amb la única
diferència, potser,
de que, junt als ulls,
del pensar,
les arrugues
se li marcaven més
que a nosaltres,
i els seus llavis eren més ferms,
més irònics
No tenia la duresa del sàtrapa
que, empunyant les brides,
amb el seu carro
triomfal
t’aixafa i t’atropella.
Tractava
al camarada
amb una estima
profundament humana.
Però, front
l’enemic,
era més dur
que el ferro fos.
No li eren alienes
aquestes flaquedats
que tenim tots,
li afligien
les malalties, igual que a nosaltres.
Jo,
per exemple,
jugo al billar,
per a l’ull agusar,
a ell li agradaven els escacs,
això als caps
aprofita bé.
I passant
del tauler
a l’enemic autèntic,
convertint
en homes
als que ahir eren peons,
va posar
la dictadura obrera dels homes
sobre la presó,
capitalista,
de la torre.
Ell estimava
el mateix
que nosaltres estimem.
¡¿Per quina raó,
aleshores,
estant jo d’ell tan llunyà,
la vida
donaria,
enfavat d’entusiasme,
per un únic
hàlit
dels seus llavis?!
I no només jo!
¡¿Soc jo millor,
potser, que els altres?!
No caldria ni cridar,
bastaria amb obrir la boca.
¿Qui de vosaltres,
del camp o de la mina,
un pas al davant
no donaria
amb alegria i ànsia boja?
Trontollant-me
–com si hagués begut de més–,
per instint
dels rails del tramvia
m’aparto sense parar.
¿Qui
ploraria
ara ma mort petita
quan tots està de dol
per aquesta mort immensa?
Van lents amb banderes
o sense elles.
Sembla que,
de nou,
s’ha tornat nòmada
Rússia sencera.
I la Sala de les Columnes3
tremola
de gentada repleta.
Per què?
Per a què?
Quin és el motiu?
Està ronc
el telègraf
del fúnebre bramul.
Hi ha llàgrimes de neu
en les banderes
com parpelles enrogides.
Qui és el?
Què ha fet?
D’on procedeix
aquest home,
el més humà dels homes?
*
Breu,
fins els seus darrers moments,
la vida
d’Ulianov
la coneixem.
Però la llarga vida
del camarada Lenin
s’ha d’escriure
i narrar-la de nou.
A temps molt llunyans
es remunten
de Lenin
les primeres dades,
a uns dos-cents anys.
¿Sentiu
el ferri i estentori crit
que travessa
els remots segles,
la veu sonora
de la rebesàvia
de Bromley i Guzhón4,
la veu de la primera locomotora?
Sa Majestat
el Capital,
el rei
no coronat,
declara
ja vençuda
la força del vil camp.
La ciutat saquejava,
robava,
riquesa amuntegava,
omplia bé
la panxa de les seves caixes,
mentre la classe obrera,
encorbada i flaca,
ocupava el seu lloc
davant les màquines.
Amenaçava ja,
aixecant més i més
les xemeneies al cel:
–El camí cap a l’or
pavimenteu
amb els nostres cossos.
Engendrarem,
Proveirem,
i un dia vindrà
l’home,
el lluitador,
el venjador,
¡el jutge sever!–
Ja
es barrejaven
el fum i els núvols,
com
soldats
d’un mateix regiment.
Es forma
un doble cel
en el que el fum
als núvols oprimeix amb afany.
Creixen
les mercaderies,
aixecant-se entre els captaires.
El director,
diable calb,
amb l’àbac feia càlculs,
rondinant: “¡Crisi!”,
i penjà fred
la paraula “comiat”.
Les cagades de mosca
cobreixen
les llaminadures,
el pa
es podreix
en gra emmagatzemat,
mentre davant els aparadors
de tots els Elisèievs5,
amb la gana bordant en l’estómac,
s’arrossega l’atur.
Fan gloc-gloc
els budells buits dels tuguris,
ofegant amb el seu soroll
el plor dels nens:
–Per el treball,
o per el fusell,
¡pren
les meves mans!
¡Vine,
protector,
vine, venjador!
*
¡Eh, tu,
camell,
de les colònies descobridor!
¡I vosaltres,
columnes de vaixells d’acer!
¿En marxa,
proa als deserts,
més ardents que el foc!
¡Escuma feu,
més blanca que el paper!
Ja comencen
a sorgir negres pedaços
entre els deliciosos
oasis palmers.
Allà,
entre les plantacions daurades,
el negre,
a fuetades mig mort,
exhalà el seu udol:
–¡Hu-u-u-u-ú,
hu-u-ú!
Nil. Nil meu!
¡Porta i porta’t
en les teves aigües
els dies ombrívols!
Més negres
que jo quan dormo,
i que esclati un incendi
més roig que la sang que jo tinc.
I que els panxuts,
blancs i negres,
es coguin a un temps
en aquest cafè bullint.
Cada ullal
d’elefant
obtingut
clava-li a la carn,
deixa’l al seu cor clavat.
Que la sang es vessi amb profit,
al menys
per als besnets.
Surt ja, radiant sol,
protector nostre.
Jo acabo,
el Déu de la mort
em crida al seu costat.
No oblidis
el meu mandat adolorit,
¡Nil,
Nil meu!
En les neus de Rússia,
en la Patagònia, soledats d’horror,
el temps
ha posat màquines
espremedores de suor.
I al costat de l’Ivànovo,
junt a Voznesensk6,
clamor de copletes
a les pètries moles
fa estremir:
“Ai, fàbrica, fàbrica meva,
la de grocs ullets.
El temps a Stepán Razin7
el torna a reclamar a crits”.
*
Els nets
preguntaran amb interès:
–¿Què és un capitalista?–
Com els fills
ara:
–¿Un a-gut-zil,
què és?–
Per als nets
traço,
en un full de paper,
del capitalisme un fidel retrat,
amb tota la parentela en ell.
En els seus anys mossos,
el capitalisme
no era mal noi,
era un vailet disposat i espavilat:
el primer per al treball,
no tenia por, de cap manera,
tacar-se,
treballant,
la pitrera.
¡Li feien ja nafres
les feudals calces!
I pas
s’obria
no pitjor que avui dia.
Va florir
en revolucions,
en sa primavera,
i inclús
feia cor
a “La Marsellesa”.
La màquina
ideà
i inventà un dia.
¡I fins i tot els homes
a ella es sotmetien!
Omplí
el món,
el món sencer,
d’infinitat de nens
obrers.
Va cruspir-se
regnes
i comtats,
amb corones i àligues,
d’una mossegada.
Ventrut,
com una vaca bíblica,
o un bou,
es llepa content.
Sa llengua és el parlament.
Amb els anys
duresa van perdre
els seus músculs d’acer;
moltes carns va fer,
i es va posar
tan gros,
amb el córrer del temps,
com
el seu propi llibre Major.
Un palau erigí,
¡sumptuós sense igual!
¡I més d’un gran pintor
pels seus murs trepà!
El terra, estil imperi,
el sostre, rococó,
parets,
Lluís XIV,
Catorze, sí senyor.
I al voltant,
amb cara
que de cul
igual
serviria,
“cariculesca”
policia.
A sa ànima sorda
no li diuen res
cançons ni colors,
com a la vaca,
en el prat,
les flors.
L’ètica, l’estètica
i demés galindaines,
són només,
per a ell,
simples criades.
Paradís
i Infern
seus són,
i els ven
a les velles,
per un tant,
els forats
dels claus
de la creu del Senyor
i les plomes
de la cua
de l’Esperit Sant.
Va acabar
per créixer
ell mateix massa,
doncs per ell
s’eslloma l’esclau.
Enriquint-se,
endrapant
i dormint,
el capitalisme s’inflà, es posà obès.
I obès
es va tombar
en el camí de la història,
en el món,
com en el seu llit propi.
No és possible esquivar-lo
ni passar-lo de llarg,
l’únic remei
¡és volar-lo!
*
Jo sé
que somriurà
amb amargor el líric
i amb cuita
empunyarà
la vara el crític:
–¡¿ I l’ànima, on és?!
¡Això és pura
retòrica!
¿I on la poesia?
¡¡Simple publicística!!
Capitalisme,
no és paraula fina,
sona molt millor
“rossinyol”,
però jo
la repetiré
una i altra vegada.
Vers,
aixeca’t com consigna agitadora.
Jo escriuré
de tot,
de moltes coses,
però ara
no és temps
de parauletes amoroses.
A tu
et dono,
atacant classe obrera,
tota ma sonora
força de poeta.
El proletariat
és quelcom molest i estret
per
als que veuen
en el comunisme un cep.
Però, per a nosaltres
és aquesta paraula
poderosa música capaç
d’aixecar
els morts
i fer-los lluitar.
*
Els pisos de dalt,
d’espant,
es posen a tremolar,
cap a ells s’eleva ja, irat,
el potent crit dels soterranis.
–Pas ens obrirem
cap el blau del cel, de bat a bat obert.
A través
d’aquest pou de pedra, pujarem.
Així serà:
d’aquests catres s’aixecarà
el fill de l’obrer
i al proletariat guiarà.
A ells,
als poderosos,
els hi manca ja espai al globus.
I el capital
estén
el seu cos encebat,
la mà,
pesada
de tants anells,
cap a la gola
del que té al costat.
Avancen
amb grinyolant
baluern de ferro.
–¡Mateu!
¡Per a dos burgesos el lloc és petit!–
Els llogarets
es converteixen en cementiris,
les ciutats,
en tallers ortopèdics.
S’ha acabat,
la taula
per al té està posada.
Amb el pastís
de la victòria en ella.
–¡Escolteu
la macabra ventrilòquia,
les castanyoles de les muletes!
De nou
ens
veureu
en altra guerra.
Aquest delicte
no el perdonarà
mai el temps.
Arribarà impetuós,
com les aigües
en la primavera,
i us declararà
la guerra: ¡a vosaltres
i a la vostra guerra!–
Llacs
de llàgrimes
sorgien de la terra,
massa
intransitables eren
els indrets de llot plens de sang.
I entretant,
fantasiadors solitaris
buscaven solucions cada dia
en les ingènues utopies.
Al xocar
amb la vida
els filantrops es van trencar la crisma.
¿Podien, potser,
milions d’humans
anar pel viarany dels filàntrops?
El propi
capitalista
se sent ja incapaç,
és
important
per a la seva màquina frenar:
el seu règim
arrossega,
com el vent les fulles seques,
un revolt munt
de crisis i de vagues.
–¿A quina butxaca
anem a parar
com or fos?
¿Amb qui anar, a qui culpar?–
La classe de milions de caps,
per a comprendre’s,
mira atenta.
*
El temps
li robava
al capital
les hores,
superant
la poderosa llums dels fars.
El temps
engendrà
al germà Carles,
al germà
més gran de Lenin,
a Marx.
¡Marx!
Davant nostre apareix
emmarcat en les seves canes
¡Què llunyana
és sa vida
de com ens la ofereixen modelada!
La gent veu,
encastat en marbre
o escaiola,
a un fred ancià.
I nogensmenys,
quan pel sender revolucionari
els obrers
donaven son curt
passet primer,
¡quina llar,
què inversemblant foc
va fer Marx
del seu cor i del seu pensament!
Era
com si en cada fàbrica
a peu ferm estigués
i en tots
els treballs
de durícies es cobrís,
a quants
de la plusvàlua s’apropiaven
els va agafar
amb les mans a la massa.
Allà on tremolaven
tímids cossets
sense atrevir-se
a aixecar la vista
més allà
del melic
del llogrer borsista,
Marx
va conduir
a la guerra implacable
de classes
contra el vedell
d’or,
que era ja fort brau.
Ens semblava
que als rabeigs del comunisme
només
ens podrien
portar
les onades
de l’atzar.
Però Marx
les lleis
de la història va descobrir,
va posar al proletariat
al timó.
Els llibres de Marx
no són proves d’impremta,
no són columnes
de xifres seques,
Marx
va posar
en peu a l’obrer
i el conduí
en columnes
més rectes.
Conduïa
dient:
moriu combatent,
actuar
és corregir
el que el cervell ha imprès.
Vindrà,
vindrà
el gran pràctic,
i us portarà després d’ell
a camps de batalla,
¡no de paper!–
Molent amb la pedra del cervell
els seus darrers pensaments,
i traçant
amb sa mà de cera
la paraula darrera,
jo sé
que Marx
ja albirava en somnis el Kremlin
i la bandera
de la Comuna
sobre el roig Moscou desplegada.
Com a melons,
anaven
madurant els dies,
el proletariat
deixava de ser infant,
i creixia.
Les muralles
del capital
s’ensorraven
i queien.
En el transcurs
de només
uns anys,
¡quants fragors
de tempesta,
sempre augmentant!
I la ira creixent,
desbordada,
en insurrecció acaba.
Van en crescendo
les revolucions,
després dels fulgors de les insurreccions.
El burgés, iracund,
es remou
i en fera es converteix.
Pels Thiers8 esbocinades,
llençant esquinçadors udols,
les ombres dels nostres besavis,
dels comuners parisencs,
estan
clamant aquí,
en aquest mur de París:
–¡Escolteu, camarades!
¡Mireu, germans!
¡Ai dels solitaris,
ja veieu el que ens ha passat!
¡Feu saltar la mola units!
¡Colpegeu amb el Partit!
Que un sol
puny
sigui
la classe obrera.–
Us diran:
“Som els caps”,
quan en realitat
només són petimetres.
Darrera la vestimenta
de les paraules,
¡distingeix la pell de qui et parla!
Serà el cap,
qui estigui amb nosaltres fins i tot en les petiteses,
més senzill que el pa,
més recte que la via.
*
Feta barreja de classes,
creences religioses,
estaments
i idiomes,
avançava la Terra, el món,
sobre rodes de rubles.
Com un eriçó
de contradiccions, el capital
creixia més i més,
i, punyent
de baionetes, s’enfortia sense parar.
El fantasma
del comunisme
per Europa feia corregudes,
s’allunyava
i a aparèixer tornava,
albirant-se en la llunyania...
Per tot això,
en l’apartat Simbirsk,
va néixer un nen,
igual que els altres,
Lenin.
JO VAIG CONÈIXER UN OBRER.
Era un analfabet, no havia vist
mai la cartilla.
Però va sentir
parlar a Lenin,
i ho va comprendre
tot de seguida.
Jo vaig sentir
el relat
d’un camperol siberià.
Van arrabassar, fusell en mà,
un poblet a l’enemic,
i feren d’ell
un paradís.
Encara que a Lenin
no llegissin ni sentissin,
aquests homes
leninistes eren.
Vaig veure unes muntanyes
en les que
ni un sol arbust creixia.
Només
els núvols
sobre les roques
s’abatien.
I l’únic muntanyenc
que en cent verstes hi havia,
presa
en els seus parracs,
una insígnia de Lenin lluïa.
Es dirà:
Això
són rucades.
Les senyoretes
també es pengen
agulles, per coqueteria.
Però aquella no era una agulla;
el cor d’ell,
palpitant allà,
curull de l’amor a Ilich,
cremà la camisa
i va encendre la insígnia.
Això
no es pot explicar
amb els ornaments exagerats dels religiosos
escrits eslaus.
I Déu
no
li va dir:
¡Tu ets el meu escollit!
Amb el seu pas humà,
ses obreres mans
i propi cap
va seguir
aquest camí.
*
Mira,
des de dalt,
a la Rússia sencera:
com llargues petjades
de milers
de vares,
els rius blavegen.
Són com
senyals de les fuetades.
Però més blaves
que les avingudes de la primavera,
són els blaus
de la Rússia serva.
Mira,
des d’un costat,
a la Rússia sencera,
i per onsevulla
que la vista estenguis,
muntanyes,
presidis i mines
es claven
amb anhel
en el vidre blavós del cel.
Però encara més penós
que aquells presidis terribles,
era el dur jou dels vells torns
fabrils.
Hi havia països
més rics,
més bells,
més llestos.
Però terres
amb dolor més gran,
en tota ma vida,
mai les he vist.
No totes les petjades
de les bufetades
s’esborren de la cara.
El crit refermava:
–¡Alceu-vos per la terra i la llibertat!–
I els rebels,
aïllats,
la bomba
o pistola
agafaven.
¡Cosa superior
és fotre-li
al tsar tot el carregador!
¡¿Però i si,
només,
junt a la carrossa, aixeques la pols?!
El promotor
de l’assassinat del tsar
ja ha estat agafat;
és narodovolets,
d’Uliànov germà,
es diu Alexandre9.
Si mates a un,
apareix altre
que amb tot ardor
s’afanya
i posa cura
en torturar millor.
I Alexandre
Uliànov
fou penjat pel botxí,
com milers d’Schlisselburg.
I aleshores,
Ilich,
quan tenia disset anys,
pronuncià aquestes paraules,
més fermes
que el jurament del soldat:
–Germà,
per a substituir-te,
aquí ens tens preparats,
¡vencerem,
però
per un altre camí seguirem!
*
Mireu els monuments,
¿veieu quins herois hi ha en ells?
S’aixequen amb fast,
i tu has
d’honorar-los amb una corona.
Molt diferents
diàries,
de simples obrers
va carregar Ilich
sobre la seva esquena.
A l’obrer,
davant la boca del forn li ensenya
què fer
per a que el salari augmenti
en cinc kopeks.
Què fer
si el mestre
li colpeja cruel.
Com procedir
per a que el patró
aigua bullida doni.
Però l’objectiu final
no és això mesquí;
no cal aturar-se
en el ja reeixit,
aturar-se en la tolla
que està en el camí.
La meta final és el socialisme.
L’enemic, el capitalisme.
Arma és el fusell,
però no l’escombra.
Mil vegades
repeteix el mateix,
tenaç i precís,
davant la sorda oïda,
i demà
s’ajuntaran les mans
de dos
que entengueren.
Ahir eren quatre,
avui són quatre-cents.
Avui ens amaguem,
demà
a les clares ens aixecarem,
i aquests quatre-cents
un miler seran.
Als treballadors del món sencer
a la insurrecció els alçarem.
Ja no som
tous com la llard,
mansois com xais,
la ira
dels treballadors
es condensa en nuvolada negra,
estripa
amb els raigs
dels llibres d’Ilich,
fueteja
en calamarsades
d’octavetes i proclames.
Contra
la roca de Lenin trencava
la classe ignorant,
corria,
per ell
esclarida i ampla,
i, banyat
amb la força
i els pensaments de les masses,
junt amb la classe,
Lenin també
s’engrandia.
S’està ja
convertint en realitat
la solemne
promesa
que Lenin jove donés:
No
estem sols,
som
la Unió
de Lluita per l’Emancipació
de la Classe Obrera10.
El leninisme avança,
pels deixebles
d’Ilich portat,
cada cop
més lluny
i en front més ample.
En la pols
i el fang
de la infinita Vladímirka11,
amb sang
escrit està
l’heroisme de la clandestinitat.
Al globus
terraqüi corda li hem donat.
I inclús
quan
en les butaques del Kremlin estem asseguts,
¡quants de nosaltres,
de sobte,
sota els decrets,
creiem sentir
soroll de grillons de Nérchinsk!
Un cop més
la sort
de l’ocell us vaig a recordar.
Darrera l’espiell,
el rondo elèctric
dels tramvies.
¡¿Qui
de vosaltres
no esgarrapava, no mossegava
els barrots de la reixa
cada dia?!
Si et trenques
el cap
contra la paret estreta,
darrera teu
rentaran i netejaran
la cel·la.
“Fou ta vida breu, però honrada,
al servei de la terra estimada”.
¿En quin desterrament
Lenin estima li agafà
a la fúnebre força
d’aquesta cançó?
Deien:
El mujik
el seu propi camí seguirà,
un socialisme
ingenu i senzill
organitzarà.
Però la veritat
certa
és que també
la Rus s’estarrufa de xemeneies.
La ciutat
barbes de fum té ja.
Al Paradís no et convidaran:
entri vostè,
tingui la bondat.
El comunisme passa per sobre
del cadàver de la burgesia.
Per als cent milions de camperols,
el proletariat és el guia.
Lenin
és el cap del proletaris.
El liberal o l’eserista12 espavilats,
per agafar-los pel coll,
faran als obrers
promeses sense conte;
Lenin li arrencarà la vestimenta
de ses frases
fins als calçotets,
per a que, cada vegada,
surtin dels llibres
en tota sa aristòcrata nuesa.
A nosaltres
també
ens tenen farts
aquesta xerrameca de la llibertat,
de que tots som germans;
nosaltres,
amb les armes marxistes proveïts,
l’únic
partit
bolxevic del món formem.
Si Amèrica
travesses
en el departament d’un exprés,
com si vas per Chujlomà a peu,
en els ulls
se’t clavaran
tres gran lletres:
PCR,
i, entre parèntesi,
una “b” petita.
Ara,
als Marte
Púlkovo els atrapa,
remenant
al cofre blau del cel.
Però per al món
és aquesta
minúscula precisament
cent vegades més bella,
gran
i refulgent.
*
Jo vull
fer brillar, amb nova lluentor,
una paraula, la més majestuosa:
“PARTIT”.
¡Un només...
¡¿Qui el necessita?!
La veu d’un és de menys so
que el piular de l’ocellet.
¿Qui el sentirà?
¡Tu dona, potser!
I això
si no esteu en el mercat,
sinó al costat.
El Partit
és com un huracà brau
en el que veus fines, tranquil·les,
s’han unit i fos;
al seu embat,
es trenquen
les fortaleses de l’enemic,
com del canoneig
salten
els timpans de les oïdes.
Desgraciat l’home
quan està sol.
Malament ho passarà,
cap batalla guanyarà,
tot el que posseeixi una força més gran
serà el seu senyor,
i inclús els febles,
si són dos.
Però
si en un partit
s’apinyen els petits,
aleshores,
¡rendeix-te, enemic,
i resta aquí quiet!
El Partit
és una mà d’un milió de dits,
atapeïda,
amb vigor,
en ferm puny demolidor.
Un només és absurd,
un és com ningú,
un,
per molt important
que sigui,
no aixecarà
ni una simple
biga de fusta,
i menys, un edifici
de cinc pisos.
El Partit
són
milions d’espatlles
atapeïdes, estretament,
unes contra les altres.
Amb el Partit
obres aixecarem
fins al cel,
ajudant-nos sempre,
aixecant-nos mútuament.
El Partit
és l’espina dorsal de la classe obrera.
El Partit
és la immortalitat de la nostra causa sencera.
El Partit
és l’únic que mai em trairà.
Avui depenent soc,
però demà
regnes del mapa podré esborrar.
El cervell de la classe,
l’acció de la classe,
la força de la classe,
la glòria de la classe,
¡això és el Partit!
El Partit i Lenin
són germans bessons;
per a la mare-història,
¿qui és més entranyable d’ells?
Quan diem:
el Partit,
és com si diguéssim:
Lenin.
*
Encara hi ha,
a munts,
testes coronades,
encara els burgesos
negregen com corbs en la hivernal plana,
però ja
l’ardor
de la lava obrera
pel cràter del Partit,
impetuosa, surt fora.
Nou de gener13. La gaponiada14 ha acabat.
Caiem,
pel plom tsarista segats.
Dels contes
de la pietat del tsar
no ha quedat gens ni mica
després de la matança
de Mukdén i dels esclats de Tsusima15.
¡Prou!
¡Ja no creiem
en paraules alienes!
En armes
ens aixecarem
nosaltres mateixos, els de Presnia16.
Semblava
que anàvem
a acabar amb el tron en un minut
i que, darrera d’ell,
la poltrona burgesa
es trencaria al punt.
Ilich ja està aquí.
Dia rere dia, amb afany,
passa
amb els obrers
l’any cinc.
Es trobava
al seu costat en cada barricada,
el desenvolupament de tota
la insurrecció guiava.
Però de sobte
va córrer una nova molt astuta:
“llibertat”.
La gent es prengué llacets,
el tsar
va sortir al balcó
amb un petit manifest.
I darrere aquella
setmana “lliure”, de mel,
els discursos,
els llaços
i les melodioses cançons,
els cobrí a la vegada
el profund rugir dels canons:
es va fer a la mar
de sang obrera
el botxí Dubàsov,
almirall del tsar.
¡A la cara escopim
de la canalla blanca
que ara barboteja sobre
les ferocitats de la Cheka!
Mireu
com aquí als obrers,
pels colzes lligats,
els fuetegen el rostre
fins a matar-los.
La reacció feia estralls.
Els intel·lectualets
s’apartaren de tot
i tot ho emporcaren.
Els buscadors de Déu17
a casa es van tancar,
van encendre les espelmes
i l’encenser.
I va començar a ploriquejar
fins i tot el camarada Plejànov18:
–¡La culpa és de vosaltres!
Ho vau confondre tot, germans.
¡Per això tanta
sang s’ha vessat!
Les armes,
en va,
no val la pena empunyar-les.
La veu
ressonant de Lenin
s’incrustà amb empenta
en aquell planyívol grinyolat:
–No,
les armes
cal empunyar-les,
però
amb més decisió i energia.
De noves insurreccions veig ja el dia.
La classe obrera es tornarà
de nou a aixecar.
Per a les masses
deu ser la consigna
no la defensa,
sinó l’ofensiva.
I aquest any,
d’escuma de sang cobert,
i aquestes ferides
en el camp obrer
semblaran
una infantil
escola
entre les tempestats i temporals
de les insurreccions esdevenidores.
*
I Lenin,
que una altra vegada
al desterrament es troba,
ens prepara
per a
la nova batalla.
Ensenya
i aprèn ell mateix,
reuneix
de nou
el destrossat Partit.
Mira
com les vagues
l’any crespen,
un poc més
i de la insurrecció estaràs proper.
Però,
dels anys,
espantós,
el catorze s’aixeca de sobte.
Solen escriure:
al soldat li agrada
una pipa fumar
i d’antigues campanyes
una estoneta xerrar.
Però aquesta
carnisseria mundial ,
¡¿ amb què Poltava,
amb què Plevna 19
se la pot comparar?!
L’imperialisme,
en cuirs vius,
amb la panxa en l’aire
i les dents postisses,
sense importar-li
la sang un comí,
devora els països,
després dels cops de baioneta assassins.
Els llepaculs
servils l’envolten,
els patriotes
–els comodosos Vovas–
escriuen,
després de rentar-se les mans traïdores:
–¡Obrer,
combat,
fins a la darrera gota de sang!
La terra
era una muntanya
de regirada ferralla
en la que brivalls
i cercadors
furgaven amb afany.
I en mig
d’aquell immens manicomi,
es dreçà
l’únic assenyat:
Zimmerwald20.
Aquí
Lenin,
amb un grapat de camarades,
sobre el món s’aixecà
i va alçar
uns pensaments
de més resplendor
que el més gran incendi,
una veu
amb més gran fragor
que el de tots els canoneigs.
Allà
milions,
amb canoneigs ensordidors,
el galopar de la cavalleria
amb cent mil sabres destructors.
Aquí,
contra els sabres i els canons,
pronunciats els pòmuls
i calb,
només un home.
–¡Soldats!
Els burgesos,
la traïció i la venda consumades,
després de Verdún,
al Dvina,
als turcs envien.
¡Prou!
¡Transformem
en guerra civil
la guerra entre els pobles!
¡Prou
de destruccions,
de matar i de ferir,
de res
tenen culpa
les nacions.
¡Contra
la burgesia de tots els països
aixequem
la bandera
de la guerra civil!–
Es podia pensar:
ara
el canó-forn
foc esternudarà
i el seu fètid alè
tot ho arrasarà,
i després, busca l’homenet,
ves-hi,
tracta de recordar, si més no, el seu cognom.
Amb les goles,
xiulants i udolants, de ses armes,
uns a altres
els països
es criden:
¡De genolls!
Però s’ha acabat
de barallar,
i no va haver-hi cap guanyador,
tan sols va guanyar un:
el camarada Lenin, ¡ningú més!
¡De l’imperialisme hi ha una infinitat!
Es va esgotar ja
la nostra
paciència angelical.
Des de la Tàurida
fins Arjànguelsk,
tu has estat
trencat
per la Rússia insurrecta.
L’imperi
¡no és cap gallina indefensa!
És una àliga amb el bec gran
i el poder dels seus dos caps.
Nogensmenys,
nosaltres,
un bon dia,
vam escopir
com una burilla
tota sa dinastia.
Immens,
d’un rovell de sang cobert,
esparracat,
descalç i afamat,
¿què faria el poble?
¿Als Soviets aniria
o trauria
les castanyes
del foc als burgesos,
com abans feia?
–El poble
ha trencat
les cadenes del tsar,
Rússia en temporal,
Rússia en tempestat–
llegia
Vladímir Ilich
en Suïssa
trèmul d’emoció
sobre els diaris,
junts en un munt.
Però
¿de què te n’assabentes per uns simples solts?
¡Si pogués
volar allà en un aeroplà
per a
donar una mà
als obrers insurrectes!–
Tal era el seu únic desig,
el seu únic pensament.
Marxà per allà,
sumís a la voluntat
del Partit, en vagó alemany,
amb precinte alemany.
¡Oh, si aquell
Hohenzollern21
hagués sabut aleshores
que Lenin també cauria
com una bomba en sa monarquia!
*
Els de Petrograd,
encara,
a la joia de tots contribuïen:
s’abraçaven,
com nens saltaven,
alegrement,
però per la Nevski22
els generals ja pul·lulaven,
lluint,
ufanosament una cinteta vermella.
Pas a pas,
a un punt arribaran
en que
la policia alarma xiularà.
Els burgesos
ja comencen
a treure les ungletes
de ses toves
i llanoses potetes.
Primer van aparèixer els petitons:
peixets com alevins.
Després, altres més grans:
des de les sardinetes fins els seitons.
Després, el dels Dardanels,
anomenat Miliukov23, de solter,
i després d’ell, Mijailit,
règia persona
i pretenent a la corona.
El Premier
més aviat és
¡un brodat de seda que un poder!
No és cap
Comissari del Poble,
de ruda aspror
sinó,
talment,
una damisel·la,
¡pots acaronar-la amb tendresa!
Llença histèrics crits,
canta amb veu de tenoret.
No havíem encara
provat
ni una mossegada
de totes aquestes
llibertats febreristes,
quan –proveïts ja
de vares– incitaven els defensistes:
“¡Al front, al front sense temor,
poble treballador!”
I per a culminar
l’idíl·lic paisatge,
ens rodejaren
per onsevulga
els guardians,
els que ens trairen
abans i després,
els eseristes i els Savinkov24,
i els menxevics,
gats amb saber.
I de sobte,
a la ciutat,
que ja havia començat a engreixar-se
venint de més enllà
del Neva
i de l’Estació de Finlàndia,
pel barri de Víborg,
un carro blindat començà a ressonar.
I un fort
i fresc vent
les escumejants onades
de la revolució
alçà
de nou.
S’inundà
la Liteiny25
de bruses i gorres:
“¡Lenin està amb nosaltres!
¡Viva Lenin!” –condia l’alegria.
–¡Camarades!–
i sobre els caps
dels primers cents de persones
estengué
cap al davant
sa mà guiadora–.
–¡Llencem
amb audàcia
els vells parracs de la socialdemocràcia!
¡Fora
el poder
dels conciliadors i els capitalistes!
Som
la veu
dels de baix,
de l’entranya dels obrers
del món sencer.
¡Visca
el Partit
que construeix el comunisme!
¡Visca la insurrecció
pel Poder
dels Soviets!–
Per primer cop,
davant una multitud enfervorida,
sorgí
de sobte davant nostre,
molt propera,
allà mateix,
com la cosa més senzilla,
la inaccessible paraula:
“socialisme”.
Allà mateix,
arribant de les fàbriques en fragors,
cobrint tota
la volta celeste
de forts resplendors,
anunciant el demà,
es va aixecar la futura
columna dels treballadors,
sense burgesos,
sense proletaris,
sense esclaus i sense senyors.
En la ret espessa,
de cordes
conciliadores trenada,
les paraules d’Ilich
queien com cops de destral.
Bramuls
d’esfondraments
tallaven ses paraules:
“¡Ben dit, Lenin!
¡Veritat!
¡És hora ja!”
La casa
que a la Kszesínskaya26
regalà el tsar
pel seu lasciu pernejar,
està ara plena
de bruses obreres.
Allà, la multitud fabril
flueix com una ria,
allà es templa
en la gran farga leninista.
“Menja dolces pinyes
i endrapa’t xurres,
que ta hora darrera,
burgés ja t’arriba”.
Ja ens enfilem
als que estan asseguts
en la cadira de l’amo:
¿Què tal viviu,
què endrapeu aquí?
Per a provar,
en Juliol27,
la gola i la panxa
els començarem a palpejar.
Els burgesos van ensenyar les dents
immediatament.
–¡L’esclau s’ha revoltat!
¡Que sa sang
salti a fuetades! –
I amb la maneta
de Kerenski, l’ordre restà escrita;
¡A Lenin afuselleu!28
¡A Zinòviev tanqueu!
I el Partit,
de nou,
passà a la clandestinitat.
Ilich és a Razliv.
Ilich és a Finlàndia.
Però ni les golfes,
ni el camp,
ni la barraca
entregaran
el cap
a la banda rabiosa.
A Lenin no se’l veu ara,
però està molt proper.
Per la forma
en que avança el treball,
percep ja la vista,
el rector
pensament leninista,
es percep
de Lenin
la guiadora mà.
Per a les seves paraules
el terreny és el més apropiat:
cauen com la llavor
i, a l’instant
en accions germinen,
i junt
a l’espatlla
de l’obrer,
broten milions
d’espatlles de gent camperola.
I quan
només
ja restava anar a les barricades,
després de fixar
un dia
entre la filera de setmanes,
de manera inesperada,
Lenin
es presentà a Petrograd:
–¡Camarades,
prou ja de llargues!
El jou del capital,
els monstre de la gana,
el bandidatge de la guerra,
la intervenció rapaç,
després semblaran
–¡així serà!–
més pàl·lids que les pigues
d’aquesta vella àvia
que és la història de l’antiguitat–.
I al mirar
a aquests dies, des d’allà,
el cap
de Lenin
serà el primer que es veurà.
Aquest
és el pas resplendent
de l’esclavitud odiada,
durant miríades
als segles
de la comuna desitjada.
Passaran
els anys actuals,
amb els seus dolors i recances,
i l’estiu de la comuna
caldejarà els anys,
i la felicitat,
com la dolçor
del fruit que ens nodreix,
madurarà
en les roges
flors d’Octubre.
I aleshores,
als que els mandats
de Lenin llegeixin,
al fullejar
les pàgines
dels decrets, groguenques,
els hi brotaran
les llàgrimes,
encara que costum ja no sigui,
i d’emoció,
colpejarà en ses sines
la sang de ses venes.
Al fer
el resum
de tot el viscut
i buscar en els dies
el més resplendent,
recordo sempre
el mateix:
el primer,
el dia vint-i-cinc.
La ziga-zaga
de les baionetes,
com raigs en el cel,
els mariners,
que amb les bombes juguen,
com si pilotes foren.
I del ferm fragor,
l’Smilny30 tremola,
tot en ebullició.
Avall, amb la canana en banderola,
els homes de les metralladores.
–El camarada
Stalin
el crida.
La tercera,
a la dreta,
allà es troba.
–¡Camarades, seguiu!
¿Què feu aquí aturats?
–¡En els blindats,
a Correus, vinga!
–¡El camarada
Trotski31 ho ordena!
–¡Comprés!–
donà el tomb
i marxà a la carrera;
només, sota una làmpada,
brillà fugaç:
“Aurora”32
en la cinta
de la gorra
marinera.
Aquest corre lleuger, ordre en mà,
aquell a un grup que discuteix s’ha atansat.
Un altre més,
el fusell recolzat al genoll,
el forrellat fa espetegar.
Venint
de l’altre extrem del passadís,
Lenin
passà,
desapercebut.
Els soldats
ja per Ilich
a combats portats,
però
sense conèixer-lo encara
pels retrats,
s’empenyien,
vociferaven,
llençant-se sense parar
paraules més tallants
que les navalles d’afaitar.
I al mig d’aquella desitjada
tempestat de ferro,
Ilich,
que inclús semblava
somnolent,
caminava,
s’aturava
i, mig aclucant un ull,
clavava
la mirada,
amb les mans creuades a l’esquena.
En un vailet
amb polaines i cabellera esvalotada
fixà la mirada,
que mai el blanc fallava,
que semblava
treure el cor
de sota de les paraules
i extreure
de sota
de les frases l’ànima.
I jo sabia
que tot havia estat
descobert i comprés,
que la mirada
aquella
captaria també, segurament,
el crit dels camperols,
els clamors del front,
els anhels,
en la Nòbel i en la Putílov, dels obrers.
En un moment
centenars de províncies
removia al seu cervell,
i mil cinc-cents
milions
d’homes portava en ell, precís.
En
una sola nit
podia sospesar
el món sencer
i al matí següent:
–¡A tots!
¡A tots!
¡A tots us dic!,
als fronts,
de sang ebris,
als esclaus de tot gènere
entregats, venuts als rics:
¡El Poder als Soviets!
¡Terra als camperols!
¡Pau als pobles!
¡Pa als afamats!
Els burgesos
tot això van llegir
i es van dir:
–Ja els atraparem–
van treure les panxes,
repletes d’arguments de pes–:
Dujonin i Kornílov33,
Guchkov i Kerenski
ja els hi ensenyaran a aquests
el que és bo.
Però el front,
sense combat,
el van prendre les paraules aquelles,
s’ompliren
de seguida
les ciutat i llogarrets
de decrets34
que van prendre foc
fins i tot en els cors dels analfabets.
Sabem
que nosaltres,
i no ells,
els hi hem ensenyat
“el que és bo”.
Corria de propers
a llunyans,
i de llunyans,
a d’altres de més enllà,
fent els cors esclatar:
“¡Pau a les barraques,
guerra
als palaus,
guerra sense pietat!”
Es lluitava
en cada taller,
en cada fàbrica;
a paletades,
de les ciutats se’ls feia fora,
mentre
Octubre al seu pas deixava
flamejants jalons:
les finques
incendiades dels nobles.
La terra,
llit per als corporals càstigs,
la va agafar
el camperol,
com un bocí de pa,
amb tots els seus rius i turons,
va fer d’ella un farcell
i el va estrènyer
amb els seus nuosos dits.
Posades les ulleres,
els dels punys emmidonats,
escopint sa ràbia,
s’arrossegaren
fins els regnes i els comtats.
¡Pont de plata!
¡No torneu més!
A cada
cuinera,
¡l’ensenyarem a governar!
*
Vivíem
encara
l’època de les octavetes.
De les trinxeres
volava
a les orelles alemanyes:
–Ja és hora d’acabar!
¡Sortiu a confraternitzar!
I el front corria
cap els cargols
dels vagons de mercaderies.
¿Potser es podia,
amb un puny crispat
parar aquell torrent desbordat?
De vegades, semblava
que la barqueta anés a sotsobrar
i que la bota de Guillem,
d’esperons més aguts que els de Nicolau,
les fronteres
del País dels Soviets anava a esborrar.
Van sorgir els eseristes
amb les capes desplegades,
enredant en sa “vanilocuència”
als que rabents escapaven,
incitant
a abatre
als monstres d’acer,
bellament,
amb l’estúpida
espasa del cavaller.
Als
que s’engallaren,
Ilich els cridà:
–¡Quiets!
Que el Partit
carregui també
amb aquest pes.
L’abjecte
respir de Brest35 prendrem.
Perdrem espai,
però guanyarem temps.
Per a
no perir
en el respir,
i poder afirmar:
–Recordaran els cops meus–,
abans
d’ensinistrar-te,
ta consciència ensinistra,
i en les files
de l’Exèrcit Roig
forma amb fermesa.
*
Els historiadors
els cartells de la hidra36 arrencaran:
–¿Existia aquesta hidra
en realitat? –.
Però nosaltres
la vam conèixer
de veritat,
en tot el seu format natural.
”Pel Poder dels Soviets
a combatre anirem,
i, lluitant per ell,
¡morir sabrem!”
Ve Denikin.
A Denikin se’l farà fora,
i la llar que el canó va abatre
a aixecar-se tornarà.
Ja teniu a Wràngel aquí,
per a Denikin substituir;
al baró se’l llençarà,
i arribarà Kolchak 37.
Dormíem als tolls,
menjàvem escorces,
però avançàvem,
com milions d’estrelles roges,
i cada un a Ilich dins portava,
de cada un Ilich es preocupava
en un front d’onze mil verstes.
Onze mil verstes
en circumferència,
¿però quantes, creuant
al llarg i a l’ample?
Doncs cada casa
atacar es devia,
cada porta
a un enemic
amagava.
El monàrquic i l’eserista
aguaitaven nit i dia:
de vegades, et mossegaven com serps,
d’altres, d’un tall et partien.
¿La fàbrica
de Mijelsón,
saps on és?
Per la sang
de les ferides
d’Ilich38 la trobaràs.
Els eseristes
no saben
apuntat gaire bé:
al disparar,
s’encertaren
ells mateixos en la templa.
Però més espantós que les bombes
i les bales de les pistoles,
és el setge de la gana,
del tifus implacable.
Mireu
com voletegen
les mosques sobre les engrunes;
tenen menys gana
que nosaltres
l’any divuit:
a peu ferm,
en el carrer fred,
per un xavo miserable
esperàvem
tot un dia.
Encara que m’empresonin
i em facin patir,
¡per una trumfa venc jo una fàbrica,
si la compra vostè!
I els arsenals,
amb una desena de naus
majors,
ululaven panteixants
fent encenedors.
Mentre els kulaks39
tenien mantega i panets.
El seu càlcul
era segur i senzill:
amagar el gra
en bon lloc
i enterrar els bitllets de Kerenski i Nicolau.
Sabem
que la gana
tot s’ho emporta,
el tràngol vol duresa
i no una flonjor de cera,
i Lenin
contra els kulaks arremet
sense vacil·lació
amb els destacaments d’abastament
i el sistema de contingentació.
En situació
com aquesta,
la paraula “demòcrata”
¡només pot cabre
en cap babau a més no poder!
I d’utilitzar el pal,
cal pegar
sense deixar un sol os sà,
doncs la victòria és segura
amb una fèrria dictadura.
*
Ja hem vençut,
però
esvorancs tenim:
la màquina està parada,
i destrossat
el revestiment.
¡Runa a dojo!
¡L’empaperat fet pelleringues!
¡En al·luvió, entreu!
¡Preneu i porteu!
¿On està el port?
Els fars estan trencats, morts.
Escorem,
¡i sobre les onades
les creus dels pals posem!
A estribord
ens inclinen
cent milions
de càrrega camperola.
Els enemics
ululen d’entusiasme,
però només
Ilich sabia i podia evitar-lo:
de sobte,
en vint rumbs,
volta li donà al timó,
amb girar
de la roda sobtat i destre.
I es va fer,
al moment,
astorador silenci;
els camperols,
en carros,
al moll porten el gra.
Cartells habituals es veuen
–Compra–
–Venda–
NEP40.
Lenin mig aclucà els ulls:
–Arregleu-vos per ara,
aprengueu a mesurar,
si no ho feu,
res valdreu.
La costa
bressava
a la tripulació cansada.
Estem habituats a la tempesta,
¿quina trampa és aquesta?
Ilich
a una badia profunda
va assenyalar precís,
i trobà
el punt exacte
de l’amarrador,
i suaument,
en el món,
en els docks de la construcció,
el colós
de les Repúbliques Soviètiques entrà.
I el mateix
Lenin
duia
a l’esvoranc
la fusta
i el ferro
pel seu arranjament.
Com planxes d’acer,
aixecava
i mesurava
els trusts,
les botigues
i les cooperatives.
I una altra vegada
Lenin
es converteix en timoner;
llums per les bordes,
a proa i a popa.
Ara,
dels abordatges i dels assalts,
passem
al setge
del treball.
Retrocedim
després
de fer els càlculs exactes.
Al que es va descompondre,
el llancem
del vaixell.
Ara, ¡endavant!
El retrocés ha acabat.
PCR41, ¡a bord la tripulació!
Per a la Comuna –que durarà segles–,
¿deu anys què són?
Endavant,
i la NEP, diminuta,
desapareixerà en el passat.
Avançarem
cent vegades més lentament,
però un milió
més sòlida i fermament.
Dels elements
petitburgesos
resta
encara
la marejadeta,
però ja els llampecs
esquincen els núvols tranquils
i, en crescendo,
la tempesta
mundial s’atansa.
Al delmat
enemic
el substitueix un de nou,
però
¡així serà!:
encendrem el cel
sobre el món sencer,
encara que
val més fer-lo,
que escriure d’allò.
Ara,
quan bevem
o mengem,
o a la fàbrica de tots
tornem,
després de l’esmorzar,
sabem
que el proletariat és el guanyador
y que Lenin
és de les victòries organitzador.
De la Komintern
als kopeks dringants
amb la falç i el martell
en el coure flamant,
només una epopeia
no està escrita en la història:
el caminar d’Ilich
de victòria en victòria.
Les revolucions
són pesada cosa;
un no l’aixeca,
les cames se li dobleguen.
Però Lenin
era el primer
entre els primers
per la força de sa voluntat
i la palanca del seu intel·lecte.
Un darrera l’altre,
els països s’aixecaven,
i la mà d’Ilich,
precisa, assenyalava:
els pobles
–el de color,
el blanc
y el negre–
sota les banderes
de la Komintern formen sense por.
Les columnes de l’imperialisme,
ses carreus profunds:
els burgesos
de les cinc parts del món,
cortesos,
els barrets de copa i corones es treuen
i davant la República
Soviètica d’Ilich s’inclinen.
Els esforços
de ningú
no ens causen espant,
endavant
veloces anem
com locomotora del treball...
i de sobte,
la tremenda notícia ens va caure:
A Ilich un atac
li va donar.
SI EN UN MUSEU
s’exhibís un bolxevic
vessant llàgrimes,
el museu estaria
tot el dia
ple de toca-sons.
Seria natural,
¡doncs tals quadres no s‘han vist mai!
Els “panis” a foc ens marcaven
l’estrella de cinc puntes
en l’esquena.
Les bandes
de Màmontov vius ens enterraven
deixant només el cap
fora de la terra.
Als fogons de les locomotores
els japonesos ens cremaven,
d’estany i plom fosos la boca ens omplien.
Rugien : –¡Abjureu ara mateix!–
però
de les ardents goles
només sortien tres paraules:
–¡Visca el comunisme!
Butaca rere butaca,
filera rere filera,
aquest ferro,
aquest acer
irrompria,
el vint-i-dos de gener,
en l’edifici de cinc pisos
del Congrés dels Soviets.
Seien,
feien broma,
resolien,
de pas,
assumptes quotidians.
¡Ja és hora de començar!
¿Per què trigaran tant?
¿Per què
la presidència té clars,
com un bosc talat?
¿Per què els ulls
estan més rojos
que les llotges?
¿Què li passa a Kalinin42?
Amb prou feines s’aguanta de peu.
¿Una desgràcia?
¿Quina?
¡No pot ser!
¿I si a ell...?
¡No!
¡¡Impossible és!!
Sobre nosaltres
el sostre
va començar a baixar com un corb.
Es van inclinar els caps a la vegada,
¡inclineu-los més!
De sobte, les llums vessades
de les aranyes s’estremiren
i negres es tornaren.
Es va apagar el dringueig inútil de la campaneta.
Sobreposant-se,
Kalinin es va aixecar.
No és possible empassar-se les llàgrimes
que cauen del bigoti i les galtes.
L’han traït.
Brillen ja en la pera.
Els pensaments, confosos,
oprimeixen el cap,
la sang a les temples s’eleva,
i borbolla en ses venes.
–Ahir,
a les sis i cinquanta,
¡va morir el camarada Lenin!
*
Aquest any
ha presenciat
el que mai veuran cent anys.
Un sol dia
per als segles
resta,
com una trista llegenda.
L’horror
un gemec
del ferro va arrencar.
El sanglot
entre els bolxevics s’escampà.
El dolor, ¡quant pesava!
Ells mateixos,
com fardells,
al carrer es treien.
Per assabentar-se:
¿Quan i com?
¿Per què ho callen?
Pels carrers
i carrerons,
com un cadafal,
avançava flotant
el Gran Teatre.
L’alegria
s’arrossega com el cargol.
El córrer
de les penes és veloç.
¡No hi ha ja barres
de gel ni de sol!
Pel garbell
dels periòdics passada pel sedàs,
negra farina
de neu tot el colgà.
Junt al torn,
la notícia,
s’abalançà sobre l’obrer.
Entrà com una bala en el cervell.
Com un got bolcat,
les llàgrimes, al moment,
van caure sobre l’instrument.
I el mujik,
acostumat al pesar,
a mirar
a la mort
sense pestanyejar,
els hi girà a les dones l’esquena,
però el va trair
la cara,
bruta del puny que la refregués.
Fins i tot homes de pedra foguera,
els llavis
es mossegaren
fent-los sagnar.
Els nens es van posar seriosos com ancians,
i com a nens
els ancians van plorar.
El vent
ululava en vela
per tota la terra,
que no acabava
de comprendre,
en la seva estupefacció,
que en Moscou,
en una diminuta
i freda habitació
jeia en el seu taüt,
el fill i pare de la Revolució.
Morií
morí,
morí.
¿A qui
anem a convèncer?
Sota el cristall,
veurà...
Des de
la Paveletski,
el porten
per la ciutat
que ell prengué als senyors.
El carrer
és com un cruel ferida,
gemegant tota,
tota adolorida.
Aquí
cada pedra
a Lenin coneix
per la fermesa
dels primers
atacs d’Octubre.
Aquí
quant
està brodat
en cada bandera,
per ell fou ideat,
per ell fou ordenat.
Aquí
cada torre
a Lenin ha sentit,
i el seguiria,
sense pors,
a través del fum i del foc.
Aquí
a Lenin
coneix
cada obrer,
poseu-li les branques d’avet
dels cors vostres.
Ell al combat conduïa,
la victòria predia,
i ja veus:
el proletariat
amo de tot és.
Aquí
cada camperol
el nom de Lenin
va inscriure al seu cor,
com al Santoral,
amb amor encara més gran.
Ell disposà
que anomenessin seves
les terres
amb que els avis,
a fuetades morts,
somien als seus fèretres.
I el xiuxiueig
dels comuners sembla
que brota
de la Plaça Roja: –¡Estimat, benvolgut!
Viu,
que una més gran ventura
no necessitem:
¡Cent vegades combatrem
i a les tombes reposarem!–
Si les paraules
d’un taumaturg
ara ressonessin,
per a que moríssim
i ell es despertés;
la presa del carrer
totes ses comportes obriria
i la gentada,
amb cançons,
a la mort es llençaria.
Però no hi ha miracles,
i somiar amb ells no porta a res.
No hi ha més que Lenin,
el taüt
i les esquenes encorbades.
Ell era humà,
fins la fi, en summe grau;
porta’l
i turmenta’t
amb un dolor humà.
Mai
portaren
els nostres oceans
un pes
tan preuat
com aquest taüt roig
que avui navega cap a
la Casa dels Sindicats
a espatlles
de les marxes i dels sanglots.
Encara
sa escolta
d’honor feia
la severa guàrdia
de tremp leninista,
i ja la gent
esperava,
a peu ferm clavada,
al llarg de tota
la Tverskaya
i de la Dimítrovka.
El disset,
de vegades,
a les filles a la cua
del pa no les enviaves:
¡Menjarem demà!
Però aquesta
cua d’espant
i de fred
la van fer tots, amb els seus malalts
i els seus fillets.
S’arrengleraven junts
el camp i la ciutat.
Amb accents virils
o plors infantils
vibrava el seu pesar.
Com un resum viu
de la vida de Lenin,
en singular
parada,
la terra del treball desfilava.
Surt un sol groc
que llença al peu
els seus raigs
esmaltats i oblics.
Com
estabornits,
plorant els seus anhels,
i inclinant-se afligits,
passen els xinesos.
Les nits
emergien
sobre les esquenes dels dies,
canviant hores,
confonent dades.
Semblava
que no hi havia
ni nit ni estrelles,
sinó que, adolorits,
sobre Lenin planyien,
els negres de Estats Units.
Una inaudita glaçada
les soles cremava.
I atapeïda, compacta,
la gent
el dia sencer aguanta.
Ni a
picar de mans,
per a escalfar-se,
ningú gosa;
seria inoportú,
no es deu.
La glaçada ens agafa
i ens arrossega
com si esbrinés
fins a quin grau
en l’amor estem temperats.
Es clava en les multituds.
Entre els atapeïments s’enreda,
amb la gentada penetra
i darrera les columnes deixa.
Els esglaons creixen
i en escull es transformen.
Però al punt
es tallen
l’alè i el cant,
i avançar ens fa por:
davant els peus hi ha un abisme,
sense fons i estrany,
de quatre esglaons.
Abisme que separa
de cent generacions esclaves,
d’on es coneix només
la sonora raó de l’or.
L’abisme
i la seva vora
són el taüt i Lenin,
i més lluny,
la comuna,
en tot l’horitzó.
¡¿Què veuràs?!
La seva front res més–
i a Nadiezhda Konstantínova43
en la boirina
darrera...
Potser
uns ulls secs
pogueren veure més.
Però
els meus
no eren d’aquests.
S’inclina
la seda
de les flotants banderes
retre’n-li
les honres darreres:
“Adeu, camarada,
honradament has recorregut
ton noble i gloriós camí”.
Espanta.
Tanca els ulls
i no miris
avall,
com si
per la corda fluixa anessis passant.
Com si,
per un minut,
quedessis
en solitud
amb la única,
amb la immensa veritat.
*
Soc benaurat.
L’aigua remorosa de la marxa
porta el meu cos,
que ja no pesa res.
Jo sé
que des d’ara
i per sempre
guardaré
aquest minut,
aquest precisament.
Soc benaurat,
perquè
soc una partícula d’aquesta força,
perquè són de tots
fins i tot les llàgrimes dels ulls.
No és possible combregar
amb més creença,
amb més gran puresa,
que amb aquest sentiment gran
que es diu:
¡classe!
Les banderes
de nou
ses ales abaten,
per aixecar-se
demà
altre cop al combat.
“Els teus ulls d’àliga nosaltres
tanquem amorosos”.
Espatlla amb espatlla,
per a no caure,
amb les parpelles roges
i endolades banderes,
anaven a acomiadar-se
d’Ilich per darrera vegada,
i junt al mausoleu,
el pas es feia lent.
Es complia el cerimonial.
Discursos.
Que parlin, bé està.
El dolent
és que un minut
és poc:
¿es pot
en aquest espai
abastar sencer a l’estimat?
Passen
i miren
amb temor cap a dalt,
al cercle negre,
de neu polsegós.
¡Amb quina celeritat
salten
les agulles de l’Spàsskaya44!
Un minut, i el salt
a les darreres quatre.
¡Quiets,
per un minut,
davant aquesta notícia!
¡Atureu-vos,
moviment i vida!
Els que el martell heu aixecat,
atureu-vos.
¡Atura’t, Terra,
i resta quieta!
Silenci.
El camí més gran ha acabat.
Una canonada ressona,
milers potser siguin.
I el canoneig
tan sols semblava
un dringar fi
de monedes
en la butxaca
d’un captaire.
Dilatats,
fins sentir dolor,
els ulls cecs,
mig gelat,
estic parat i sense alè.
Davant meu,
Per
les banderes enllumenat,
s’aixeca ombrívol
i immòbil
el globus terraqüi.
I sobre el món,
el taüt, inert i mut.
Junt a ell estem
els representants
del gènere humà,
per a que amb tempestes d’insurreccions,
de poemes i accions,
difonguem
tot el que hem presenciat.
*
Però
de sobte,
de lluny,
del roig,
en la glaçada
i en la nostra meravellosa guàrdia,
una veu –de Muràlov potser– ens mana:
“¡De front, marx!”
L’ordre
no feia falta:
més lents,
més a un temps,
més fort l’alè,
arrossegant
amb treball
el pesat cos,
plaça avall,
martellegem
ja el pas.
Cada bandera,
amb mans fermes
empunyada,
sobre els caps
de nou s’aixeca.
I el torrent
de passos s’estén
amb girar potent
i irrompre profund
en el pensar del món.
Pensament de tots,
en un anellat,
d’obrers,
camperols
i valents soldats:
“¡Sense Lenin,
la República
ho passarà malament!
Cal substituir-lo aviat,
però, ¿amb qui?
¿I com?
¡Prou
d’estar tombats
en el matalàs de xinxes farcit!
–¡Camarada Secretari!
Té,
aquí tens:
demanem ens inscriguis
en una cèl·lula del PCR,
a tots a la vegada,
a la fàbrica sencera,
col·lectivament...
Observen
els burgesos,
oberts els ullets,
del fragor dels passos
tremolen de por.
Dels torns calents
quatre-cents mil
venen.
És la primera corona
que el Partit
li porta a Lenin.
–Camarada Secretari,
agafa la ploma...
Diuen que ens relleven...
Que és necessari...
Soc vell ja,
al meu net preneu,
envia’l al Komsomol,
no es quedarà enrere–.
Flota patrocinada,
lleva tes àncores,
els talps
submarins
a la mar es facin.
*
“Navegar,
navegar;
avui aquí,
demà allà”.
¡Sol, puja més alt!
I testimoni seràs.
El dol dels llavis
espavila a desarrugar.
Al pas
dels més grans,
els nens van:
Trà-ta-ta-tà-ta
tà-ta-ta-tà.
“¡Un, dos, tres!
Som pioners:
Als feixistes no temem,
contra les baionetes anirem”.
En va
el puny d’Europa s’ha aixecat.
El nostre estrèpit els aixafarà.
¡No ho intenteu!
¡Enrere!
La mateixa
mort
d’Ilich es va convertir
en el
més gran
comunista-organitzador.
Sobre
les xemeneies
d’aquest bosc descomunal,
en el pal,
per milions de mans
formada,
sobre la Plaça Roja,
la bandera roja,
amb impuls
tremend aixecada,
ja s’alça sobirana.
Des d’aquesta bandera, des de
cadascun dels seus plecs,
Lenin,
de nou
viu,
crida:
–¡Proletaris,
formeu
per a la lluita final!
¡Esclaus,
endreceu
l’esquena i els genolls!
¡Exèrcit dels proletaris,
aixeca’t en compactes files!
¡Visca la Revolució,
propera, de joia plena!
Aquesta és
la única
gran guerra
de quantes
la història conegués.
1924.
Notes
1Fèlix Edmúndovich Dzerzhinski: en aquells anys, Comissari del Poble d’Interior, fidel deixeble de Lenin i el seu company de lluita, paladí de la revolució.
2Cheka. Comissió Extraordinària per a la lluita contra la contrarevolució. Encapçalada per F.Dzerzhinski, la Cheka va descobrir i va liquidar una sèrie de complots antisoviètics en els primers anys del Poder Soviètic.
3 La Sala de Les Columnes de la Casa dels Sindicats, edifici històric situat en la part central de Moscou. En aquest edifici es celebren els actes solemnes més importants de caràcter social. Allí, el gener de 1924, es trobava el fèretre amb les restes mortals de V. I. Lenin, per a que el poble pogués donar-li el seu darrer adeu.
4Fàbriques Bromley i Guzhón: fàbriques de construcció de maquinària que pertanyien al capital estranger. Nacionalitzades i reconstruïdes després de la revolució, ja no porten aquests noms.
5Eliséiev; abans de a revolució, amo d’una gran empresa comercial. Que tenia filials en les ciutats més grans de Rússia.
6Ivànovo-Voznesensk (avui Ivànovo): important centre tèxtil els quals treballadors, durant molts anys, es declararen en vaga i van participar en sublevacions revolucionàries.
7Stepàn Razin: cabdill de l’aixecament camperol del segle XVII.
8Primer ministre francès Thiers: un dels botxins de la Comuna de París en 1871.
9Alexandre Uliànov, narodovolets: membre de la societat revolucionària “Naròdnaya Volia”, fou detingut en la vigília de l’atemptat contra el tsar, jutjat pel tribunal militar i penjat en la fortalesa d’Schlisselburg, lloc d’execució de molts revolucionaris russos.
10La Unió de Lluita per l’Emancipació de la Classe Obrera: la primera organització obrera marxista en Rússia, embrió del Partit Comunista.
11Vladímirka: camí pel qual els presos polítics desterrats anaven de Moscou a Sibèria.
12Eseristes (socialistes revolucionaris): petitburgesos que propugnaven el terror individual; després de la Revolució de 1917, es van convertir en una organització clandestina que va lluitar contra el Poder soviètic.
13El 9 de gener de 1905: aquest dia el govern tsarista metrallà una pacífica processó d’obrers de Petersburg, quan es dirigien al palau del tsar a entregar-li una petició.
14Gapón: provocador, agent de l’Ojrana tsarista. Des de 1903, s’ocupava de formar organitzacions pseudo-obreres, sota la tutela dels gendarmes i de la policia. Va ajudar a l’Ojrana tsarista a organitzar el metrallament dels obrers el 9 de gener 1905, amb la fi d’ofegar en sang el moviment obrer.
15Mukdén i Tsusima; llocs de les batalles més importants de la guerra russo-japonesa (1904-1905), en les quals la flota i l’exèrcit russos foren derrotats. Aquestes batalles van revelar la completa descomposició del règim estatal i social de la Rússia tsarista.
16Presnia: barri industrial de Moscou, on tingueren lloc els primers combats de carrer que anunciaren el començament de la revolució de 1905.
17Després de la derrota de la revolució de 1905, una part dels intel·lectuals, partidaris de la revolució, es desanimaren i traint al moviment revolucionari, s’afegiren als “buscadors de Déu”, que propugnaven el misticisme religiós.
18J.Plejànov. Destacat teòric marxista que durant la revolució de 1905 es desvià a la dreta i es separà definitivament de Lenin. Un dels fundadors de l’ala oportunista, menxevic, de la socialdemocràcia russa.
19Poltava (1709, Ukraïna) i Plevna (1877, Bulgària): llocs de les històriques batalles de l’exèrcit rus.
20Zimmerwald: ciutat suïssa on en 1915 es va celebrar la Conferència Socialista Internacional, en la que el grup d’esquerra, encapçalat per Lenin, es pronuncià decididament en contra de la matança imperialista.
21Hohenzollern: dinastia dels emperadors alemanys a la que pertanyia Guillem II.
22Avinguda Nevski (del Neva): avinguda principal de Petersburg (avui Leningrad).
23Miliukov, P.N.: durant la primera guerra mundial, un dels caps de la contrarevolució burgesa russa, partidari acèrrim de portar la guerra fins a la fi victoriosa i d’annexionar a Rússia l’estret dels Dardanels.
24Sàvinkov B.: un dels líders del partit del eseristes, provocador; després de la Revolució d’Octubre, organitzador de diversos aixecaments contra el Poder soviètic.
25Avinguda de Liteiny: un dels carrers principals de Leningrad.
26Kszesínskaya: ballarina, amant del tsar; el seu palau va ser ocupat pel poble revolucionari.
27Manifestació de juliol (3-4 de juliol de 1917): manifestació pacífica dels obrers, soldats i mariners petrogradencs, la qual consigna era: “¡Tot el Poder als Soviets!”. Fou metrallada per ordre del Govern Provisional.
28En agost de 1917, el primer ministre Kerenski va signar l’ordre de detenir Lenin amb el propòsit d’assassinar-lo.
29Zinòviev, E.G.: participà en el moviment socialdemòcrata rus des de 1901. Després del II Congrés del POSDR en 1903, es va adherir als bolxevics.
30Smolny: seu del Soviet de Petrograd; Estat Major de la insurrecció armada d’Octubre.
31Trotski, L-D.: encapçalava un “corrent centrista” (trotskisme) en la socialdemocràcia russa. Poc abans de la Revolució d’Octubre de 1917, i en ple auge revolucionari, ingressà en el Partit Bolxevic i formà part del seu Comitè Central.
32“Aurora”: cuirassat, la qual cèlebre salva anuncià el començament de la Revolució d’Octubre.
33Kornílov i Dujonin, generals blancs, i Guchkov, ministre del Gover Provisional, encapçalaren una sublevació contrarevolucionària.
34Els decrets sobre la pau i sobre la terra i la disposició sobre la formació del govern obrer i camperol foren els primers documents legislatius promulgats pel govern revolucionari.
35El jove Estat soviètic va haver de signar un tractat inic amb Alemanya, que va estar en vigor durant un període molt curt i es va anul·lar en novembre de 1918, a l’esclatar la revolució en Alemanya que destronà a Guilemm II.
36Durant la guerra civil, els caricaturistes representaven l’imperialisme com una hidra de molts caps.
37El general Denikin dirigia la primera ofensiva d’importància dels blancs contra la República Soviètica des del sud; al ser derrotat Denikin, el baró Wràngel va entrar en les estepes ukaïneses per la part de Crimea. L’almirall Kolchak encapçalà els exèrcits blancs en Sibèria. Amb el suport dels imperialistes d’Occident, tractaven d’estrangular l’Estat soviètic. Els resultats de les seves temptatives són coneguts per total món.
38En 1918, la eserista Kaplàn va cometre un criminal atemptat contra la vida de Lenin, escollint un moment quan Lenin sortia de la fàbrica Mijelsón de Moscou, després d’haver pronunciat un discurs davant els obrers de la mateixa.
39Kulaks: burgesia rural que s’enriquia explotant la força assalariada; al patir el país gana, durant la guerra civil, els kulaks amagaven el blat i d’altres productes, tractant de minar des de dins el jove Estat soviètic.
40NEP (Nova Política Econòmica): política econòmica que portà a terme
L’Estat soviètic durant un període transitori , encaminat a enfortir l’aliança de la classe obrera i el la pagesia i basada en la substitució del sistema de contingentació, segons el qual els camperols donaven a l’Estat tots els sobrants dels productes agrícoles, per l’impost en espècie, sistema que permetia als camperols disposar lliurement d’aquests sobrants.
41PCR: Partit Comunista (bolxevic) de Rússia (així s’anomenava el Partit Comunista de la Unió Soviètica fins 1925).
42Mijaíl Ivànovich Kalinin: un dels més vells companys de lluita de Lenin; en aquella època ocupava el càrrec de President del Comitè Executiu Central de tota Rússia; més tard, President del Presídium del Consell Suprem de la URSS.
43Nadiezhda Konstantínovna Krúpskaya: esposa i del companya de lluita de Lenin.
44La torre Spàsskaya (del Salvador): torre del Kremlin que té un gran rellotge.