Mots d’introducció a aquesta petita antologia Lenin i Gramsci (1917-1926): 

No es pot comprendre la vida i l’obra d’Antonio Gramsci entre 1917 i 1937 sense conèixer l’obra de Lenin i seguint el fil dels esdeveniments per reconstruir la lectura que Gramsci en va fer. Podem dir que Gramsci va ser un dels majors i més interessants traductors de Lenin a occident (aquí uso el concepte de traductibilitat gramscià). Les referències a Lenin en l’obra escrita de Gramsci entre 1917 i 1926 són nombrosíssimes [1], aquesta petita antologia inclou solament alguns d’aquests textos.

Joan Tafalla

Els maximalistes russos [2]

Els maximalistes[3] russos són la mateixa Revolució Russa.

Kérenski, Tsereteli, Chernov[4] són l’avui de la revolució, són els realitzadors d’un primer equilibri social, el resultat de les forces en què els moderats encara tenen molta importància. Els maximalistes són la continuïtat de la revolució, són el ritme de la revolució: per això són la mateixa revolució.

Encarnen la idea-límit del socialisme: volen tot el socialisme. I tenen la tasca següent: impedir que s’arribi a un compromís definitiu entre el passat mil·lenari i la idea; ser el símbol vivent de la meta última a la qual ha de tendir-se; impedir que el problema immediat a resoldre avui es dilati fins a ocupar tota la consciència, i es converteixi en l’única preocupació, es converteixi en frenesí espasmòdic que alci barreres insuperables a ulteriors possibilitats d’acció.

Aquest és el perill màxim de totes les revolucions: que es formi la convicció que un determinat moment de la nova vida ja és definitiu; que sigui necessari aturar-se per mirar enrere, per afirmar allò realitzat, per gaudir finalment del propi èxit. Per descansar. Una crisi revolucionària consumeix aviat els homes. Cansa aviat. I un tal estat d’ànim s’entén. Però Rússia ha tingut sort: ha ignorat el jacobinisme. Ha sigut possible per això que s’hagi donat propaganda fulminant de totes les idees; s’han format, per mitjà d’aquesta propaganda, nombrosos grups polítics, cadascun d’ells més audaç, que no volen aturar-se, convençuts que el moment definitiu que és necessari assolir és més enllà, és encara llunyà. Els maximalistes, els extremistes, són l’últim anell lògic d’aquest esdevenidor revolucionari. Per això es continua en la lluita, es va endavant, tots van endavant, perquè sempre hi ha almenys un grup que vol anar cada vegada més endavant, i que treballa en la massa, suscitant sempre noves energies proletàries i organitzant noves forces socials que amenacen els cansats, que els controlen i es mostren capaços de substituir-los, d’eliminar-los si no es renoven, si no es reforcen per anar endavant. Així, la revolució no es deté, no tanca el seu cicle. Devora els homes, reemplaça un grup per un altre de més audaç, i per aquesta inestabilitat seva, per aquesta mai assolida perfecció, és veritable i únicament revolució.

Els maximalistes són a Rússia enemics dels mandrosos. Són l’esperó per als dropos: han arruïnat tots els intents de contenció del torrent revolucionari, han impedit la formació de maresmes inertes, de pantans morts.[5] Per això són odiats per les burgesies occidentals; per això els periòdics d’Itàlia, França i Anglaterra els difamen, tracten de desacreditar-los, de sufocar-los sota un cúmul enorme de calúmnies. Les burgesies occidentals esperaven que, després de l’esforç enorme de pensament i acció que ha costat el donar a llum la nova vida, esdevingués una crisi de mandra mental, un replegament de l’activitat dinàmica dels revolucionaris, que fos el principi d’un assentament definitiu del nou estat de coses.

Però a Rússia no hi ha jacobins. El grup dels socialistes moderats, que ha tingut el poder a les mans, no ha destruït, no ha tractat d’ofegar en sang els avantguardistes. A la revolució socialista, Lenin no ha corregut la sort de Babeuf.[6] Ha pogut convertir el seu pensament en força operant en la història. Ha suscitat energies que mai moriran. Ell i els seus companys bolxevics estan persuadits que és possible en qualsevol moment realitzar el socialisme. S’alimenten de pensament marxista. Són revolucionaris, no evolucionistes.[7] I el pensament revolucionari nega el temps com a factor de progrés.[8] Nega que totes les experiències intermèdies entre la concepció del socialisme i la seva realització hagin de tenir una comprovació absoluta i integral en el temps i en l’espai. És prou que aquestes experiències es realitzin en el pensament per poder ser superades ja i es pugui procedir més enllà. En canvi, és necessari sacsejar les consciències, conquerir les consciències. I tant que Lenin i els seus companys han sacsejat i conquerit consciències. La seva persuasió no s’ha quedat només en audàcia de pensament: s’ha encarnat en individus, en molts individus; ha fructificat en obres. Ha creat el grup concret que era necessari per oposar-se als compromisos definitius, a tot el que pogués tornar-se definitiu. I la revolució continua. Tota la vida s’ha tornat veritablement revolucionària; és una activitat sempre actual, és un canvi continu, una contínua excavació en el bloc amorf del poble. S’han suscitat noves energies, s’han propagat noves idees-força. Els homes són així finalment artífexs del seu destí, tots els homes. És impossible que es formin minories despòtiques. El control és sempre viu i dinàmic. Ja hi ha un ferment que descompon i recompon, sense pausa, els agregats socials, que impedeix les cristal·litzacions i impedeix que la vida s’acomodi a un èxit momentani.

Lenin i els seus companys més coneguts podran ser enduts pel desencadenament de les tempestes que ells mateixos han suscitat.[9] No desapareixeran tots els seus seguidors. Ja són massa nombrosos. I l’incendi revolucionari es propaga, crema cors i cervells nous, en fa teies ardents de llum nova, de flames noves, devoradores de la mandra i del cansament.

La revolució procedeix, fins a la completa realització. Encara és lluny el temps en què serà possible un descans relatiu. I la vida és sempre revolució.

Notes

[1] Es poden trobar en les antologies de textos gramscians en italià, inaccessibles al lector català mitjà. EN català es poden trobar a l’antologia Qui vol el fi, vol els mitjans. Jacobinisme i bolxevisme (1917-1926), edició de Joan Tafalla, traducció de Joan i Mercè Tafalla, Manresa, Tigre de Paper, 2019. En castellà: Antonio Gramsci, Allí donde la voluntat quiera y como la voluntad desee. Escritos sobre jacobinismo, bolchevismo, Lenin y la Revolución rusa, edición de Joan Tafalla, Vilassar de Dalt, El Viejo Topo, 2018.

[2] Il Grido del Popolo, 28 de juliol de 1917. 

[3]Amb el terme maximalistes, es denominava a Itàlia els membres del PSI que aspiraven a l’aplicació immediata del «programa màxim» del partit. Durant un temps, a Itàlia i per analogia, es va aplicar aquest qualificatiu als bolxevics. Aquest hàbit va caure en desús a mesura que va augmentar el coneixement de les diferències entre aquest corrent socialista italià i el bolxevisme.

[4] Alexander Kérenski (1881-1970), membre del Partit Socialista Revolucionari, ministre en els governs del príncep Lvov, després de la revolució de febrer, i cap del govern provisional fins a la revolució d’octubre. Irakli Tsereteli (1881-1959), dirigent del Partit Obrer Socialdemocràtic [menxevic]; membre del soviet de Petrograd, ministre en el govern interí; va marxar a Geòrgia després de la revolució d’octubre, per a exiliar-se el 1921. Victor Chernov (1873-1952), fundador del Partit Socialista Revolucionari; ministre del govern Kérenski i president de l’Assemblea Constituent, dissolta per la revolució d’octubre.

[5] Per a Ligouri, aquest rol atribuït en aquest article per Gramsci als bolxevics fa pensar en el judici sobre l’acció dels jacobins en la Revolució Francesa que es troba en els Quaderns de la presó, on la categoria del jacobinisme tindrà una accepció fortament positiva. Els jacobins seran llavors definits, entre altres coses, per Gramsci com el grup l’«acció enèrgica» del qual s’hauria oposat a qualsevol «aturada intermèdia» de la revolució (C1, 44). Altres paràgrafs dels Quaderns on es poden trobar les referències de Gramsci al jacobinisme són: C1, 48; C5, 80; C6, 87; C6, 89; C 10, 41; C 10 II, 19; C 11, 66; C 13, 1; C 15, 76; C 17, 9; C 19, 26 i C 19, 24.

[6] Jean-François Noël Babeuf (dit GraQPus Babeuf, 1760-1797), revolucionari francès guillotinat pel règim de reacció burgesa dit de Thermidor, que va acabar amb el període jacobí. El paral·lelisme que Gramsci estableix entre Lenin i Babeuf es deu a un coneixement convencional de la Revolució Francesa. Quan Gramsci llegeixi Albert Mathiez passarà a establir un paral·lelisme entre Lenin i Robespierre.

[7] Claríssima referència polèmica amb Treves, Turati i la resta del marxisme incrustat de positivisme imperant al PSI i a la Segona Internacional.

[8] Per a Ligouri, aquesta afirmació informa de la influència d’Henri Bergson (1851-1941) en el Gramsci d’aquesta època. Bergson va elaborar una obra filosòfica que rebutjava el positivisme i que va rebre el qualificatiu de vitalisme. La difusió del bergsonisme va crear tot un clima antipositivista a la Itàlia de l’època. El moviment torinès dels Consells fou criticat pels seus opositors precisament per ser una encarnació del bergsonisme, acusació de la qual Gramsci es va defensar a l’article «Bergsoniano!», L’Ordine Nuovo, any I, núm. 2, 2 de gener de 1921. Algunes referències al bergsonisme en els Quaderns:  C 3, 42; C 3, 48; C 4, 3;  C 5, 29 i C 10, 6.

[9] Els dies 16, 17, 29 i 30 de juny de 1917, Kérenski va desfermar a Galítzia una nova ofensiva contra les tropes austríaques que, novament, va fracassar. Aquest rellançament de la guerra va irritar sobre manera la classe obrera de Petrograd i, naturalment, els soldats. Tot això va desembocar del 18 de juny a l’1 de juliol en una manifestació obrera a Petrograd, en la qual els bolxevics van desenvolupar un rol dirigent. Els dies 3, 4, 16 i 17 de juliol, la classe obrera de Petrograd va realitzar un moviment insurreccional que els bolxevics consideraren precipitat. Aquests, però, van assumir el moviment i el van encapçalar per evitar mals pitjors. Després de la derrota del moviment, el govern provisional va prohibir la premsa i el partit bolxevic, i del 7 al 20 de juliol, Lenin hagué d’entrar a la clandestinitat, fugint fins a Finlàndia. Trotski fou empresonat del 23 de juliol al 5 d’agost. És a dir, l’article de Gramsci i la seva previsió d’una possible derrota dels bolxevics s’escrivia després de la repressió de Kérenski sobre els bolxevics.