Últim capítol del llibre de Moshe Lewin, EL ÚLTIMO COMBATE DE LENIN, Editorial Lumen, 1970: traducció de Moshe Lewin, Le dernier combat de Lénine, Paris, Éditions de Minuit, 1967. Traducció del castellà al català realitzada per Alejandro Andreassi.
En vista de la poca influència que els suggeriments de Lenin han tingut sobre la marxa dels esdeveniments a l’URSS, se sent a vegades la temptació de qualificar-les d’utòpiques, allunyades de la realitat i ineficaces. No obstant això, creiem que mereixen més atenció i una apreciació més positiva. És cert que si bé Lenin considerava objectivament els problemes del seu règim, algunes tendències se li van revelar massa tard i altres no van ser compreses per ell amb tota la claredat que era de desitjar. No obstant això, les seves propostes de reformes comprenien en l’essencial, tant pel seu contingut explícit com per les seves conseqüències implícites, una resposta global a la realitat política del país.
Recapitulem succintament el conjunt d’aquests punts.
Lenin no va discernir en tota la seva amplitud el perill representat per l’abús de poder que podia exercir el cim de la jerarquia, i la seva tendència a degenerar en una dictadura personal irresponsable. Però es va adonar del problema a propòsit d’un sector particular de la vida política del país, la qüestió de les nacionalitats, i això li va alarmar en extrem, basta el punt, com hem vist, d’estar disposat a fer derogar l’estructura de la Unió que el Congrés dels Soviets acabava d’aprovar, i arribar a exigir la liquidació política dels dzerjimordy [1]. Quan es pensa en els llocs que els tres principals d’ells van ocupar al cap de dos anys de la mort de Lenin, és possible mesurar l’enorme tros que existeix entre la direcció que van prendre els esdeveniments i el curs que Lenin volia donar-li: en aquest moment, en lloc d’estar expulsats del Partit, Ordjonikidze ocupava la presidència de l’aparell de control del Partit i de l’Estat, Dzerjinski presidia el Consell Nacional d’Economia i Stalin continuava ocupant el lloc clau del Partit.
La idea de la Comissió Central de Control no era un simple procediment per a millorar el treball de l’aparell estatal. La seva implantació havia d’implicar canvis importants en el propi caràcter del cim de la jerarquia i en l’elit que regnava en el si del Partit. Si s’hagués aconseguit el reforç del Comitè Central, hauria tingut com a conseqüència la submissió del Secretariat i de tot el cos legislatiu del Partit al control d’un organisme més ampli i més representatiu. S’hauria concedit un paper nou –Lenin desitjava que fos preponderant– als especialistes i als estudiosos, amb la seva entrada en les altes esferes del Partit i el govern. Des de la idea inicial de concedir major valor a les decisions del Gosplan [2], Lenin havia arribat a concebre aquest CCC-RKI [3], que hauria d’educar als cekistas i ajudar-los en la tasca de reformar els aparells. Si s’hagués emprès realment aquest espectacular esforç per reunir entorn del Comitè Central “tot ho millor que existia dins de la dictadura”, és fàcil imaginar que la qualitat del personal en el cim del poder, els seus mètodes de treball i les relacions internes haurien canviat per complet. Encara que no hagués tingut èxit, almenys s’hauria intentat un canvi seriós en les tendències de l’aparell.
D’altra banda, el nou caràcter del període que s’iniciava –un període de respir segons l’apreciació de Lenin– semblava requerir aquests canvis. L’espectre de la fam, particularment aterridor durant els anys 1920 i 1921, va cedir davant la primera bona collita, la de 1922, recol·lectada sota el signe de la NEP. Es podria passar a aquestes tasques de construcció i civilització (en sentit dinàmic: kulturnitchestvo) que anaven a requerir un temps indeterminat. Aquest treball en profunditat requeriria, com és natural, sense que això es digués expressament, no sols una evolució en els mètodes i en l’estil del govern, sinó també l’adveniment al capdamunt d’elements nous, administradors i polítics cultes i especialitzats, amb un desplaçament del centre de gravetat del poder, que passaria del Secretariat al Comitè Central, tendent a desbancar l’apparatchik de costums rudes i poc instruït. El projecte de Lenin constituïa un autèntic “cop d’estat”, ja que es tractava alhora de desplaçar a alguns caps i d’implantar una nova orientació en tot el funcionament de la dictadura: mètodes de reclutament i de treball, nous criteris per a l’elecció dels objectius. Davant això ens sentim temptats, extrapolant un terme de moda, a parlar d’una “revolució tecnològica” contra la burocràcia que Lenin trobava primitiva en excés.
D’altra banda, Lenin intenta establir al capdamunt de la dictadura un equilibri entre diferents elements, un sistema de control recíproc que podria jugar el paper –la nostra comparació és aproximativa– de la separació de poders en un règim democràtic. Un important Comitè Central, elevat al rang de Conferència del Partit, traça les línies globals de la política i supervisa el conjunt de l’aparell del Partit, alhora que participa en l’execució de les tasques més importants, tant com a institució considerada globalment com a través de les activitats dels seus membres considerats individualment. Una part d’aquest Comitè Central, organitzat en Comissió Central de Control, a més de la seva participació en les funcions comunes del Comitè Central, controlaria a aquest mateix Comitè Central i als òrgans que d’ell emanen: Buró Polític, Secretariat, Orgburó. La Comissió Central de Control, flanquejada pels especialistes de la RKI, o CCC-RKI, havia d’ocupar una posició especial en relació al conjunt de les institucions; la seva independència havia de garantir-se amb el seu vincle directe amb el Congrés del Partit, sense passar pel Buró Polític i els seus instruments administratius, ni pel Comitè Central. Vists sota aquest aspecte, aquests projectes semblen complexos i poc elaborats. Però, fins i tot sent embrionaris, plantegen el problema de principi: Com garantir la supervivència d’una dictadura revolucionària instaurada en condicions “prematures”, i alhora salvaguardar la puresa inicial i l’adhesió als principis? Lenin intentava racionalitzar la dictadura, de manera que aquesta pogués defensar-se a la vegada dels seus enemics exteriors i dels perills inherents al poder dictatorial. La part més explícita del llegat de Lenin podria resumir-se esquemàticament en aquests tres manaments:
“Freneu el nacionalisme, en particular el nacionalisme rus, combateu aquest xovinisme de gran potència que tots els braços de la màquina governamental tendeixen a servir; vetlleu per l’educació internacionalista dels pobles de la Unió.
Combateu la burocràcia inculta, malbaratadora i generadora d’opressió, combateu-la a tots els nivells, inclòs el cim del Partit; lluiteu per una administració eficaç de l’Estat.
Deposeu a Stalin.”
L’absència, en el “testament”, de tota menció a la interdicció de les fraccions es torna significativa per l’absència igualment de referències relatives al terror com mig de promoure l’execució dels plans del govern. No obstant això, el terror havia ocupat un lloc bastant considerable en els escrits anteriors de Lenin, que havia estat un fervent defensor d’aquest, com a últim recurs.
El nou volum 45 de les Obres conté nombrosos textos, fins ara desconeguts o defectuosament coneguts, que l’analitzen en quant a mètode: calia mantenir aquesta arma sempre en reserva, Lenin tenia obstinació a recordar-ho, perquè que es corria el risc que la liberalització que acompanyava a la NPE trenqués els cordons de seguretat del poder. Així, en una carta dirigida a Kamenev i publicada per primera vegada l’any 1959, Lenin declara:
“És una equivocació molt gran pensar que la NPE hagi posat fi al terror; encara recorrerem al terror i al terror econòmic”. [4]
Explica a Kamenev que caldrà trobar la manera de fer-ho entendre “delicada i educadament” a tots aquells que en l’actualitat volguessin depassar els límits assignats pel poder als homes de negocis.
Però, en altres textos, més inquietants, si es considera l’ús que després es faria d’ells, Lenin anava més lluny. En les seves esmenes al projecte del codi penal, va insistir perquè es donés la interpretació més amplia possible a la noció de “acció contra-revolucionària”. La seva definició havia de ser vinculada a la “burgesia internacional”, en forma tal que aquest tipus de delicte quedés jurídicament imprecís i que tota arbitrarietat tingués entrada per aquesta porta. El delicte hauria consistit, entre altres coses, en una “propaganda i agitació” o en “una participació o ajuda a una organització” en profit d’aquella part de la burgesia internacional que no reconeix al règim soviètic iguals drets que al capitalisme, o intenta enderrocar-lo per la força. Aquesta formulació ja és molt àmplia, però el realment escruixidor, si es considera que la repressió podia arribar fins a la pena capital, és l’ampliació del delicte per analogia: seria culpable “qui prestés concurs objectivament a aquesta part de la burgesia internacional” (que combat al règim), i així mateix qui participés en una organització de l’interior les accions del qual “ajudessin o fossin susceptibles d’ajudar” a aquesta burgesia. [5] Citem aquest exemple per a demostrar que Lenin desitjava llavors deixar camp lliure a l’ús del terror o a l’amenaça del seu ús (no per mitjà de la Txeca únicament, sinó a través dels tribunals i d’un procediment regular), mentre els grans països capitalistes continuessin amenaçant a l’URSS.
Lenin està, per tant, lluny de ser un liberal, tou i incapaç d’emprendre, arribat el cas, una acció enèrgica. Però, contràriament a alguns dels seus hereus, la repressió li repugnava; la reservava per a la defensa del règim contra amenaces greus i importants i per al càstig dels qui transgredissin la legalitat.
Ara bé, tornant a l’últim programa de Lenin, l’ús de la coacció –i amb més raó del terror– queda ostensiblement exclòs quan es tracta d’establir les bases d’una nova societat. El segon Què fer? de Lenin exalta la prudència, la mesura, la moderació i la paciència. Lenin no ha abandonat l’arma de la coacció, si es tracta de defensar el règim, però, per a construir, està vedada tota precipitació:
“Cal impregnar-se d’una desconfiança saludable en primer lloc davant tot moviment d’avanç brusc i inconsiderat, davant tota espècie de presumpció”.
Aquesta frase està extreta de “Més val menys, però millor”. És millor no aconseguir l’èxit:
“fins dins de dos anys, o fins i tot fins dins de tres, abans que precipitar les coses sense cap esperança de formar un bon material humà”.
“Res de segona revolució!”, aquesta serà la interpretació del “testament” que Bukharin, cinc anys després, llançarà contra Stalin, i tenia raó. Lenin ja no evoca la força com a “llevadora d’una nova societat”, després de la presa del poder i del retorn de la pau; la nova consigna en aquesta situació nova és clarament seguir el camí d’una evolució gradual. I aquesta nova consigna és formulada contra tota la pressió de la realitat russa que –i Lenin ho sabia perfectament– no feia més que gravitar en sentit contrari.
La regla de “Més val menys, però millor” serà certament difícil de fer observar però, a compte, Lenin rebutja l’argument de les tendències espontànies:
“Sé que la regla contrària s’obrirà camí entre mil voltes i revoltes. Sé que serà necessari oposar una resistència formidable, que es tractarà de donar mostres d’una perseverança prodigiosa, que aquesta tasca, almenys en els primers anys, serà terriblement ingrata. I, no obstant això, estic persuadit que només així arribarem al nostre objectiu i sabrem, una vegada l’hàgim aconseguit, fundar una república autènticament digna del nom de República Socialista Soviètica, etc.” [6]
Al nostre judici, no es pot parlar d’utopia a propòsit dels grans objectius de Lenin. Molts dels objectius assignats al règim pel que fa al desenvolupament econòmic i cultural del país han estat avui aconseguits. Quant a l’altra gran empresa, la de crear una màquina dictatorial capaç de controlar-se a si mateixa en gran manera, encara que la seva realització estigui avui més pròxima, va sofrir tot d’una un dolorós daltabaix: el règim soviètic va travessar un llarg període, sumàriament denominat “estalinià”, els trets essencials del qual van ser diametralment oposats a les perspectives del “testament”. Aquest fet reclama alguns comentaris. La dictadura progressista és un dels fenòmens polítics més importants del nostre segle. El seu paper és de gran importància i les seves perspectives estan lluny d’haver-se esfumat. Però res permet concloure que aquest tipus de dictadura, en determinat grau de desenvolupament, estigui obligatòriament abocada a degenerar en una dictadura personal, despòtica i irracional. Vist en una perspectiva històrica, l’objectiu de Lenin, que consistia a arribar a un règim dictatorial racional, al capdavant del qual figuressin caps íntegres, dotat d’institucions eficaces i que treballés conscientment per a depassar el subdesenvolupament i la dictadura, no tenia en si res d’utòpic.
D’altra banda, en el temps de Lenin, fins i tot en condicions tan difícils, la màquina dictatorial soviètica funcionava encara de forma molt diferent de com anava a funcionar més tard.
Si els projectes de Lenin no es van realitzar, va ser a causa que les tendències originades durant la guerra civil només podien ser conjurades per mitjà de reformes audaces, i que en absència d’un cap capaç i prestigiós els projectes en qüestió quedaven reduïts a simples “promeses”. La maquinària implantada sota Lenin farà amb facilitat caso omís de les intencions profundes del cap desaparegut; embalsamar del seu cos i la institució pòstuma d’un culte a la seva persona anaven a servir per a intentar encobrir un tipus de dictadura completament aliè als seus plans.
El desfasament més gran entre les intencions de Lenin i la història real es troba en el camp dels mètodes. Sembla que en l’actualitat l’URSS hagi entrat en un període d’evolució interior en què els mètodes econòmics i pedagògics substitueixen progressivament a la coacció administrativa, com desitjava Lenin. A més, durant llarg temps, el terror va ser l’instrument principal per a implantar les noves estructures.
En els nostres dies, es discuteix vivament la qüestió de si els mètodes de Stalin, tan perjudicials a la idea que ens fèiem del socialisme i al desenvolupament del moviment socialista en el món, representaven l’elecció, brutal però justa, de l’únic camí possible, o bé si existia una altra fórmula que Stalin personalment havia estat incapaç de concebre.
No hi ha dubte que les poderoses forces inherents a la situació interior de Rússia i a la seva posició internacional impel·lien a recórrer als mètodes de força per a trencar els obstacles que s’oposaven al desenvolupament, tenaços en extrem en aquest país endarrerit, agrari i aïllat. No hi ha dubte que, qualsevol que hagués estat la capacitat dels seus caps i de les seves minories, la Rússia soviètica estava predestinada a sofrir crisi i commocions. Era difícil imaginar una corba de desenvolupament que pugés suau i gradualment, sense ensopegades ni convulsions. Lenin no es feia il·lusions sobre aquest tema i tampoc les difonia. No obstant això, en qualsevol circumstància desitjava una política meditada, volia que s’anés amo d’un mateix davant qualsevol tensió o qualsevol dilema que s’hagués d’enfrontar. Si hagués viscut, hauria hagut de resoldre inevitablement el problema de l’“acumulació primigènia” (constitució del primer capital per a l’arrencada de l’economia industrial), per gran que hagués estat la seva aversió davant aquest concepte. Hauria hagut de reaccionar quan la pagesia, fins i tot sense una intenció política deliberadament hostil, es va negar a vendre el blat i pràcticament va amenaçar amb submergir al país en la fam, a causa de la feble oferta de productes industrials. S’hauria vist constantment obligat a enfrontar-se amb la paradoxa d’un partit únic en un país socialment diversificat, s’hauria vist obligat a preservar la unitat del Partit i els imperatius de disciplina i eficàcia tan sovint contradictoris amb els quals imposava la necessitat de deixar un lloc a la lliure crítica per a impedir que el Partit caigués en la degeneració burocràtica.
Hauria aconseguit Lenin resoldre pràcticament totes aquestes qüestions en forma correcta, i com se les hauria enginyat? (Pot legítimament un historiador emprendre una indagació d’aquest tipus? Afirmem que sí, a condició de no traspassar uns certs límits, que la transformarien en una especulació gratuïta.) Per a respondre a aquesta pregunta, és necessari procedir a una extrapolació el punt de partida de la qual es troba en els nostres coneixements de la personalitat de Lenin i el seu últim programa. Sens dubte Lenin s’hauria obstinat en la realització de les seves reformes; en el curs del camí, algunes haurien demostrat ser poc realistes o irrealitzables i haurien estat substituïdes. Unes altres, i fins i tot la seva política global, haurien ensopegat amb oposicions en el si del Partit i amb dificultats al país; l’oposició interior hauria procedit de la burocràcia, dels apparatchik nomenats per l’Orgburó [7], oposició afeblida, no obstant això, almenys per algun temps, per l’eliminació del grup de Stalin, que Lenin hagués dut a terme conforme a les seves intencions. Amb Lenin mai hauria cessat la lluita contra els “mètodes administratius” i contra la ineficàcia de la burocràcia, contra el nacionalisme rus (i els nacionalismes locals alimentats per aquest).
S’hauria vist obligat incessantment a mobilitzar aliats dins del Partit i fora d’ell; hauria hagut de recórrer a les “forces vives” del país; la joventut, obrera i estudiantil, els intel·lectuals, els millors elements pagesos, determinats elements de la vella guàrdia revolucionària, dels altres partits socialistes i de tal o tal altre grup, segons les circumstàncies, de la vella guàrdia bolxevic, composta llavors per homes encara joves; els elements més il·lustrats de l’administració haguessin estat així mateix un suport.
L’apparatchik, els policies, els dzerjimordy i els tchinovniki [8], sense desaparèixer mai del tot, haurien estat constantment atacats, descoratjats, rebutjats. El primer pla de l’escena hauria estat ocupat pels innombrables militants que Stalin havia d’eliminar, i també per militants menys brillants però sovint honestos, que havien de ser utilitzats pel sistema estalinià, per tota classe de gent valuosa no afiliada que havia de sucumbir en les purgues. S’hauria vist més fàcilment a Lenin perir a la presó que infligir al seu país una hemorràgia demencial d’aquesta classe. Una coalició de Lenin amb Trotsky i alguns altres hauria permès una utilització racional dels millors quadres, en lloc de la seva eliminació.
És indubtable que aquesta legió d’homes no s’hagués limitat només a contribuir en la promoció del programa de Lenin, hagués estat també un planter d’oponents que haurien intentat desbordar-lo, unes vegades a la dreta i altres a l’esquerra. Lenin, amb tota certesa, no hauria utilitzat els mètodes estalinians per a desfer-se d’ells. Les nostres paraules es convertirien en una simple especulació si afirméssim que Lenin hauria vençut i sortit airós infal·liblement. També podia haver sucumbit, o acabar en el “desviacionisme” com tants altres. Però el que sí que pot afirmar-se amb certesa és que Lenin hauria combatut acarnissadament el procés que va acabar fent del període estalinià el que aquest va ser.
Per a no ser derrotat, Lenin hauria hagut de realitzar prodigis d’habilitat, hagués hagut de mostrar-se audaç, destre en les maniobres, innovador en política; aquestes qualitats se li reconeixen àmpliament. S’hauria vist precisat a, segons les seves pròpies paraules, “donar mostres d’una obstinació prodigiosa”. Pot creure’s que era capaç de fer-ho. És legítim pensar que Lenin, actuant d’acord amb Trotsky i altres, hagués pogut fer passar la Rússia soviètica per un camí menys tràgic, més racional i que hauria compromès menys la idea del socialisme. En efecte, Lenin necessitava l’ajuda de Trotsky per a portar a bon fi les seves idees. No va anar només a causa de la malaltia que recorregués a ell. Els dos homes es completaven perfectament, fins i tot sense arribar a produir la simbiosi que Lenin volia veure entre Krjijanovsky i Piatakov en el Gosplan. Junts simbolitzaven la crida mobilitzadora de la Revolució d’Octubre.
Trotsky només no era capaç d’aconseguir el reagrupament, la consolidació i la conservació dels “futurs depurats”. Deutscher explica perfectament per què no podia ser el “hereu”: per exemple, estant ja Lenin definitivament paralitzat, Trotsky va acabar per concloure aquell “compromís desigual” contra el qual Lenin li havia posat en guàrdia. Va tranquil·litzar a Kamenev, dient-li que, encara que en el fons estava d’acord amb Lenin, no era del parer de:
“acabar amb Stalin, ni d’excloure a Ordjonikidze, ni de separar a Dzerjinski del Comissariat per a Vies i Comunicacions”.
Va començar a amonestar a Stalin:
“N’hi ha prou d’intrigues, necessitem una honesta col·laboració”. [9]
Volia mostrar-se magnànim, segur de poder permetre-li-ho amb el suport de Lenin consignat en “el testament”, però així demostrava precisament que no comprenia les recomanacions essencials d’aquest.
La seva feblesa era també la d’un home massa altiu i, en un cert sentit, massa idealista per a maniobrar en la “cuina” política del cercle limitat dels dirigents. La seva posició de outsider, a causa del seu passat i del seu estil, li va impedir actuar, quan va arribar l’ocasió –i per a ell només va haver-hi una– amb la resolució que s’imposava. Va sucumbir a una fetitxització del Partit a un legalisme i a uns escrúpols que li paralitzaven i li impedien respondre sense vacil·lacions al que els seus enemics feien contra ell, com Lenin ho hagués fet. Lenin, el fundador, no temia desfer i refer el que havia fet amb les seves pròpies mans, Lenin no temia organitzar la gent al voltant seu, conspirar, batre’s per la victòria de la seva línia i per a conservar la direcció a les seves mans.
Trotsky no era aquest tipus d’home. Desaparegut Lenin, Stalin tenia la victòria assegurada.
Notes
[1] L’única traducció que he pogut trobar d’aquest terme és com a “cabo de vara”, veure Pepe Gutiérrez Álvarez, “Moshe Lewin: El “testamento” de Lenin”, https://fidelernestovasquez.wordpress.com/2011/03/30/moshe-lewin-el-“testamento”-de-lenin/ (consultat 15-12-2023).
[2] Comissió de Planificació General de l’Estat.
[3] Comitè Central de Control més Comissariat del Poble de la Inspecció d’Obrers i Camperols, Edward Hallett Carr, La Revolución bolchevique (1917-1923) 1. La conquista y organización del poder, Historia de la Rusia soviética (Madrid: Alianza, 1985), 453.
[4] Carta a Kamenev del 3 de març de 1922, (Obres Completes, t. 45, p. 428).
[5] Carta a Kurskij, comissari per a la justícia, de data 15 de maig de 1922. Ibíd., t. 45, pp. 189-190
[6] Ibíd., pàg. 392.
[7] Subcomitè (Oficina Organitzativa) del Politburó.
[8] Era la denominació que rebien els funcionaris civils i judicials de l’Imperi rus.[9] Trotsky, Ma vie, op. cit., p. 559.